Des de que es proclamà la Declaracio Universal de Drets Humans en 1948, s'ha vingut donant un moviment social a nivell internacional que plantejava la creacio de cartes de drets especifics que desenrollaren tematicament esta declaracio inicial. Existixen, per eixemple, la Declaracio dels Drets Universals del Chiquet o, en el cas que nos ocupa, la Declaracio Universal dels Drets Llingüistics. Esta ultima fon aprovada en Barcelona en juny de 1996 i supon el reconeiximent de drets tan evidents per als valencians com que tota comunitat llingüistica te dret a expressar-se lliurement en la seua llengua, a codificar-la sense ingerencies externes, a fer-la vehicul de totes les expressions socials, a utilisar els gentilicis propis, etc. En conseqüencia, el ple de les Corts Valencianes va adherir-se a esta Declaracio el 14 de novembre de 1996, pocs mesos despres d’haver segut promulgada.

Paradoxalment, alguna gent que ha reclamat l'aplicacio d'estos drets a unes atres llengües nega sistematicament que la comunitat llingüistica valenciana puga ser mereixedora d'eixercir-los. Hem considerat molt convenient, per tant, publicar esta Declaracio Universal dels Drets Llingüistics en llengua valenciana, afegint una introduccio per a situar el cas del valencià i comentant alguns dels diversos articuls de la Declaracio que son especialment significatius per a nosatres els valencians.

El cas valencià es molt peculiar. Es una llengua de cultura en tradicio lliteraria i historica innegable, que ha produit un Segle d’Or que ha influit en unes atres lliteratures europees, conta en un numero considerable de parlants i està oficialment protegida per les institucions publiques del païs en que es parla, en peu de quasi igualtat juridica en la llengua dominant en que competix, el castella. I, no obstant, existixen circumstancies que fan temer pel seu futur. La pressio historicament eixercida pel castella ha desplaçat l’us del valencià de molts ambits socials, en especial a nivell escrit. Aixina, en l’actualitat la cooficialitat entre el valencià i el castella es enganyosa, donant-se un fals billingüisme. La asimetria entre la presencia del valencià i la del castella en la societat es indubtable, a favor d’est ultim, i encara es percep una resistencia efectiva contra l’us del valencià, corregida a soles parcialment i superficialment en els ultims anys. L’Administracio publica recolza molt timidament el proces de normalisacio llingüistica i, quan ho fa, utilisa un model de llengua molt condicionat pels parlars veïns -concretament pel catala- creant dubtes i conflictes en els parlants. Per una atra banda, el valencià es una llengua practicament desconeguda, quasi “fantasma”, fora de les nostres terres. Per a entendre millor cóm hem aplegat a esta situacio cal remontar-se al passat.

Fent un poc d’historia, podem recordar que en els segles XII i XIII es Provença i el provençal qui marquen la norma lliteraria i llingüistica, dins del diasistema occitanorromanic; tots els escritors de les terres d’oc, valencians, catalans, mallorquins -tambe alguns aragonesos i italians- la seguiran creant entre tots lo que es coneix com lirica trobadoresca. A partir del segle XIV les coses canvien i l’esplendor economic i cultural es trasllada al nou Regne de Valencia, que sera, en els segles XIV i XV, el regne mes prosper de la Corona d’Arago, de la Peninsula Iberica i de tot el sur d’Europa. El valencià fon l’unica llengua oficial d’este regne, des de la seua creacio, en 1238, fins a l’abolicio dels seus Furs pels Borbons en 1707 -encara hui es la llengua de la majoria de la seua poblacio-, i Valencia  fon un bressol d’escritors classics com Arnau de Vilanova, Gilabert de Proxita, Arnau March, Pere March, Antoni Canals, Ausias March, Jordi de Sant Jordi, Joanot Martorell, Joan Roïç de Corella, Jaume Roig, Sor Isabel de Villena, Bernat Fenollar, Narcis Vinyoles o Jaume Gaçull entre uns atres, que en les seues obres donaren lloc al Segle d’Or de les lletres valencianes i Valencia es converti en un dels centres culturals mes importants d’Europa.

Posem nomes uns eixemples que, si pensem en aquella epoca, poden ser significatius de l’esplendor cultural i llingüistic valencià en els segles XIV i XV: a banda d’obres lliteraries com Tirant Lo Blanch de Joanot Martorell, considerada per la critica la primera novela moderna, i l’obra poetica d’Ausias March, que influi en tota la lirica europea del moment, trobem que, en 1474, s’instala en Valencia de primera imprenta d’Espanya i el primer llibre que s’imprimix es Trobes en lahors de la Verge Maria, de diversos autors valencians; en esta mateixa imprenta, en 1478, veu la llum la primera Biblia editada en una llengua romanica, obra del valencià Bonifaci Ferrer, germà de Sant Vicent Ferrer, com podem llegir en el seu colofo:

...fon trelladada [...] en lo monestir de Portaceli de lengua latina en la nostra valenciana...

En 1472 el valencià Joan Esteve acaba el primer diccionari bilingüe romanic llati-valencià, titulat Liber elegantiarum, que publicarà en Venecia en 1489, a on llegim en el seu colofo:

Explicit liber elegantiarum Johannis Stephani, viri eruditissimi, civis Valentiani, regie auctoritate notarii publici, latina et valenciana lingua exactissima diligencia emendatus...

[Acaba el llibre de les elegancies de Joan Esteve, home molt erudit, ciutada valencià, de real autoritat notari public; en llati i valenciana llengua en exactissima elegancia esmenat]

En esta epoca moltes atres llengües romaniques, que en un futur serien el soport de grans imperis europeus i ultramarins com el castella, encara balbucejaven, desconeixien la lletra impresa i no tenien lliteratura culta.

Com a conseqüencia d’aço, el valencià, dins del seu diasistema, marcaria la norma; tant es aixina que les obres anteriors, seran traduides a la norma valenciana, a pesar de l’esforç que este treball representava en aquella epoca, com succeix en el Valerio Maximo, obra traduida al valencià per Antoni Canals en 1395, quan ya existia una traduccio catalana anterior, com es pot llegir en el manuscrit:

...tret del lati en nostra vulgada lenga materna Valenciana axi com he pogut jatssessia que altres l’agen tret en lenga cathalana empero com lur stil sia fort larch e quasi confus...

Tambe es tradui o adaptà al valencià El Blanquerna, de l’escritor mallorqui Ramon Llull; traduccio feta per Joan Bonlabi en 1521, com es diu en la portada d’esta edicio:

...Traduit y corregit ara novament dels primers originals y estampat en llengua Valenciana.

Inclus fora del diasistema ocitanorromanic, es feen edicions en valencià per al llector castella, acompanyades de vocabularis bilingües, com la feta dels poemes d’Ausias March en Valladolit en 1555, acompanyada d’un vocabulari bilingüe valencià-castella elaborat per Juan de Resa, capella del rei Felip II. Desgraciadament hui aço seria quasi impossible.

D’esta manera, no es estranys que, a l’igual que abans succei en el provençal, el valencià fora el model de llengua seguit pels escritors mes cults de tot el diasistema occitanorromanic des del segle XIV al XX. El nacionalisme catala, a principis del segle XX, encarregà a Pompeu Fabra una normativisacio moderna del catala, qui impondra com a model del catala el dialecte de Barcelona o barceloni, ya que Fabra —ingenier de professio— no tenía els suficients coneiximents llingüistics i considerava, erroneament, les formes valencianes o occidentals del diasistema com a castellanisades, per la qual cosa es decidi per les orientals i barcelonines, quan, en alguns casos, són estes ultimes les realment castellanisades.

El problema apareix quan el naixent nacionalisme catala, durant tot el s. XX i en l’actualitat, necessita una llengua catalana que el reforce i trenca el diasistema occitanorromanic pels Pirineus, negant les lligaces historiques, llingüistiques i lliteraries en les terres d’oc, en França, i intentant impondre el nom de llengua catalana i la nova normativa ortografica i gramatical catalana al valencià i mallorqui en Espanya, a on li es mes factible. En esta maniobra secessionista, a l’hora que expansionista, el nacionalisme catala conseguia una llengua propia i diferenciada, arrancada del diasistema occitanorromanic, s’apropiava del Segle d’Or Valencià, quan la lliteratura classica en Catalunya era un desert i obria les portes a l’expansio que tot imperialisme desija. Dos eixemples ilustren estes pretensions; per una banda un document publicat en 1934 per Pompeu Fabra i uns atres catalans en el titul Desviacions en els conceptes de llengua i patria, el contingut del qual recorda un eslogan alema de la segona guerra mundial quan afirma al punt II:

La nostra pàtria [la catalana], per a nosaltres, és el territori on es parla la llengua catalana. Comprén, doncs, de les Corberes a l’Horta d’Oriola i de les comarques orientals d’Aragó a la Mediterrània. Composta de quatre grans regions -Principat, València, Balears i Rosselló-.

No cal dir que el document planteja l’existencia d’uns futurs “Països Catalans”, parla d’una possible “expansió catalana” i, lo que es mes greu, d’una “extirpació de tot allò que s’oposi a la consecució immediata d’aquest ideal”, convertint-se en tot un manifest imperialiste i feixiste.

Per una atra banda, el segon eixemple son les afirmacions del catala Miquel i Planas (1911), mes suaus o lliteraries, pero en el mateix sentit i marcades pels mateixos interessos, sobre l’autonomia llingüistica que els valencians sempre han reivindicat dins del diasistema, davant de les pretensions de l’anexionisme catala, i lo que aço supon per als interessos dels catalans:

Vist el cas desde Catalunya estant, no hi ha pas dubte de que, com més els valencians extremen les pretensions a l’autonomia de la llur varietat idiomatica enfront el català, major necessitat hi ha per part nostra de reivindicar la unitat llengüística de les gents qui poblen la faixa llevantina de la península ab les illes balears. Sobre tot respecte de Valencia, el nostre interès creix al considerar la preponderancia que assolí la escola poètica valenciana en el segle XV. Privar a Catalunya y a sa literatura de l’aport que representa la producció de les lletres valencianes d’aquella època y fins ben entrada la setzena centuria, fóra deixar la nostra historia literaria trencada al bell-mig de sa creixença y ufanor; més encara: fóra arrencar de la Literatura Catalana la Poesía quasi per enter, car en cap altre moment, abans de la renaixença, ha arribat a adquirir l’esclat ab que se’ns apareix mercès als Ausias March, als Roiç de Corella, als Jaume Roig, als Gaçull, als Fenollar y atres cent més.

 

Mantenir aquest principi d’unitat literaria es, donchs, d’un gran interès pera’ls catalans...

El conflicte que naix en terres valencianes, com a conseqüencia d’este nacionalisme catala anexioniste i imperialiste respecte al valencià i secessioniste respecte al diasistema occitanorromanic, ha acabat sent ben conegut per molts, encara que l’Estat Espanyol intenta silenciar-lo dins i fora de les fronteres espanyoles, la majoria dels casos per a obtindre el recolzament politic en els diferents governs del fort nacionalisme catala, decisiu per a mantindre o fer caure governs. El filolec valencià Sanchis Guarner, sent un dels principals partidaris de l’anexionisme en terres valencianes, reconeix el problema:

El sentiment de personalitat regional que sempre havem tingut els valencians, impedia l'acceptació global de la doctrina gramatical catalana unificada i modernitzada per Fabra. Els valencians hauríem rebutjat considerant-lo una intolerable imposició, tant el sistema gramatical fabrista com qualsevol altre que es titulàs català, si no feia concessions demostratives de respecte a les particularitats regionals valencianes. El procés unificatiu, perquè fos viable, calia promoure'l des de dins, havia de ser iniciativa dels propis valencians.

Efectivament, els valencians s’han resistit als diversos intents d’impondre en terres valencianes la doctrina gramatical catalana i han exigit sempre una propia. El primer intent d’anexio fon en 1932 en Castello, a on uns quants escritors acordaren adoptar unes normes d’ortografia valenciana que eren en realitat les normes catalanes en algunes adaptacions al valencià, pero estes normes, conegudes com normes del 32 o de Castello, mai foren acceptades per tots i inclus qui les signaren es feren arrere, entre ells Lluïs Fulla, l’unic filolec que les firmà.

Hui patim un segon intent d’imposicio de la normativa catalana, el mes perillos fins al moment perque es una maniobra del propi govern autonom, en mans de la dreta espanyola, aliada en moltes ocasions de la dreta catalana. En un intent desesperat per superar el conflicte, en 1998, creà l’Academia Valenciana de la Llengua, en competencies per a poder decidir sobre qüestions normatives, com espefica la Llei de Creacio en el seu Titol I, article 3:

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua és la institució que te per funció determinar i elaborar, en el seu cas, la normativa lingüistica de l'idioma valencià. Així com, vetlar pel valencià partint de la tradició lexicogràfica, literària, i la realitat lingüística genuïna valenciana, així com la normativització consolidada, a partir de les denominades Normes de Castelló.

El preambul de la llei tambe resalta el paper historic de les Normes de Castello -primer intent catala d’annexio- i torna a tranquilisar als ciutadans advertint que:

L’ens es basarà en la traduició lexicogràfica i literaria i la realitat lingüística genuïna valenciana.

Esta Academia ha segut ben vista pel nacionalisme catala, puix intenta consagrar les Normes de Castello o del 32, que son les normes catalanes en les que es basa l’anexio, a canvi de respectar “la tradició lexicogràfica” i “la realitat lingüística genuïna valenciana”, fet que repetix varies voltes el text de la llei de manera sospitosa, quan no caldria ni comentar-ho en una situacio en la que “la realitat lingüística genuïna valenciana” no estiguera en perill. No obstant, vista la composicio de l’Academia, a on la majoria dels seus 21 membres son anexionistes, podem alvançar quins seran els resultats i assegurar el rebuig dels valencians.

La pregunta es: ¿com un poble i una llengua que en els segles XIV i XV pareixia tindre un futur tan prometedor ha acabat aixina? La resposta te molt que vore en l’economica, la politica i el poder. La Corona d’Arago, formada pels regnes d’Arago, Valencia, Mallorca i els comtats catalans s’uni a Castella en el matrimoni d’Isabel i Fernando, els reis catolics, pero quan es descobrix America a la Corona d’Arago se li impedi l’acces al nou mon i d’esta manera l’unica llengua que conegue una immensa expansio en America fon el castella.

Anys mes tart, en la Guerra de Sucessio, el rei  Felip V reconquistà el Regne de Valencia, aboli els Furs en 1707 i impongue el castella com a unica llengua oficial. Esta delicada situacio politica, que vol una administracio monolingüe per a fomentar el poder del rei, canviarà en el segle XIX en l’esclat dels nacionalismes en Europa i la reclamacio generalisada de les llengües/identitats historiques baix la premisa “una llengua, una nacio”.

El resorgiment del nacionalismes en l’Espanya de finals del XIX te una repercusio politica desigual. Aixina, en Catalunya arriba a tindre una proyeccio politica i un caracter reivindicatiu molt mes intens que, per eixemple, en Valencia. De fet, com casi tots els nacionalismes de l’epoca, el catala es planteja d’una manera expansionista i es propon incloure dins de la seua hegemonia els territoris de l’antiga Corona d’Arago que parlen d’una manera semblant. Comença llavors una etapa, que encara continua, de sinergia entre el nacionalisme espanyol, recolzat en l’Estat, i un nacionalisme catala puixant i expansioniste que, de manera mes o manco velada, coincidiran en el seu interes per acabar en l’identitat valenciana actuant especialment a nivell territorial, llingüistic i d’identitat cultural. Els dos nacionalismes, antagonics en molts escenaris pero forçats a conviure i a colaborar en la governabilitat de l’Estat i de Catalunya, confluixen estrategicament en la necessitat historica de debilitar o fer desapareixer l’identitat valenciana, que s’opon a lo que estos nacionalismes consideren el seu espai d’accio “natural”.

Esta sinergia es manifesta, com ara, en el nom i el tractament que donen al territori valencià. Els dos nacionalismes neguen el nom historic de Regne de Valencia o, simplement, Valencia i, encara pijor, posen en dubte la seua integritat territorial. En el cas del nacionalisme espanyol, la despersonalisacio valenciana s’intensifica en la divisio provincial de mijans del segle XIX, que “nega” la valencianitat dels ciutadans del nort i del sur del païs; noms com “región valenciana”, “païs valencià” i, sobre tot, “levante”, accentuen la dissolucio de la nostra consciencia historica com a nacionalitat. Este proces culmina en l’adopcio “negociada” de l’anodi terme “Comunitat Valenciana”, nom oficial en l’actualitat del territori valencià que no te equivalent en cap atre nom territorial de l’Estat Espanyol. El nacionalisme catala seguix vies paregudes encara que sense contar en la força i el poder que dona tindre un estat darrere. Per una banda, nega el paper d’igual del Regne de Valencia en els atres dos estats principals de la Corona d’Arago durant l’Edat Mija, precisament en l’epoca de major esplendor politic i cultural valencià, i nega el seu nom historic promovent el de “Païs Valencià”, percebut generalment com de menor ranc politic que el nom que els nacionalistes catalans usen per al seu païs, es dir, Principat [de Catalunya], nom que no te justificacio historica real. Per una atra banda, tambe contribuix a la fragmentacio territorial valenciana; si el nacionalisme espanyol fomenta la divisio administrativa nort-sur, el nacionalisme catala fomenta la divisio llinguistica est-oest, es dir, entre les comarques de llengua valenciana i les de parla castellana que, segons Fuster, ensagiste partidari de la catalanitat de Valencia, son “un annex d’escassa importància” que deurien “reintegrar-se” a Arago, Castella i Murcia. Ademes, l’oposicio fomentada pel nacionalisme catala entre la Ciutat de Valencia i les comarques valencianes ha segut demolidora, ya que ha privat a la capital de la seua llegitimitat com a Cap i Casal de tots els valencians. Evidentment, estes tendencies no son excloents, i aixina tenim com en ultims temps alguns irresponsables carrecs politics del partit en el poder, reconegudament molt espanyoliste, han intentat utilisar tambe la territorialitat llingüistica en fins politics i han intentat enfrontar valenciaparlants i castellaparlants, per no parlar del tradicional soport que ha donat a la desvalencianisacio de la ciutat d’Alacant i la seua area d’influencia.

En el camp llingüistic el nacionalisme espanyol ha dificultat sempre que ha pogut la normalisacio social de l’us del valencià i ad ell se li deu el profunt desconeiximent dels valencians respecte a la seua historia i la seua cultura propies; el nacionalisme catala, per la seua banda, ha conseguit inundar el valencià de formes lexiques, sintactiques, morfologiques i ortografiques alienes i ha contribuit a desprestigiar la llengua propia negant la validea per a un us cult i lliterari de l’idioma valencià.

Pero la sinergia entre nacionalisme catala i espanyol s’esten tambe al camp de l’identitat i la cultura. Se nos nega l’existencia de la cultura valenciana i s’oculta, per apropiacio, la nostra produccio cultural. Vorem aço mes clar en un simple eixemple tret de l’Enclopedia Universal Ilustrada Europeo Americana, tomo 33, Barcelona, [1928]. En ella trobem en relacio a Joanot Martorell:

“Novelista español nacido probablemente en Valencia, en el siglo XV. Es autor de la famosa novela catalana Libre del valeros e estrenu cavaller Tirant lo Blanch, que según la dedicatoria al infante don Fernando de Portugal, fue empezada el 2 de enero de 1460, imprimiéndose por primera vez en Valencia en 1490 [...]”

De la cita anterior es poden fer algunes observacions. Encara que es reconeix que l’autor ha naixcut, probablement, en Valencia (ho feu, concretament, en la ciutat de Gandia) i que parlem de principis del segle XV, molts anys abans de la creacio de la Corona Espanyola en 1492 i quan el Regne de Valencia era un estat autonom, es diu que l’autor es espanyol, no valencià. Mes avant, s’admet que la seua obra es publicà en la ciutat de Valencia, pero diu que es una famosa novela catalana. Veja’m ara qué diu el propi autor en les primeres planes de la seua obra:

[...] me atrevire expondre no solament de lengua anglesa en portoguesa, mas encara de portoguesa en vulgar valenciana, per ço que la nacio d’on yo so natural se.n puxa alegrar [...]

Es dir, a pesar de les explicites declaracions de l’autor, identificicant-se com a valencià que escriu en llengua valenciana, la versio “academica” i, supostament, neutra que es transmet d’ell es que Joanot Martorell es un autor espanyol que escriu en catala. Este cas no es una excepcio sino una regla que ha supost un autentic expoli del patrimoni cultural valencià i, per extensio, de la nostra identitat com a poble, que s’han tornat invisibles als ulls del mon i de molts ciutadans valencians.

Este silenciament s’ha estés al modern conflicte llingüistic valencià. En el retorn de les llibertats democratiques, el poble valencià reclamà les seues senyes d’identitat i la recuperacio de la seua llengua i la seua cultura. Les circumstancies politiques adverses comentades anteriorment han dificultat terriblement esta recuperacio. Es mes, en l’actualitat la produccio en llengua valenciana i l’investigacio i les teories llinguistiques que defenen l’autoctonia i autonomia de la nostra llengua son sistematicament marginades des del poder. Els nostres llibres s’assimilen a la produccio en catala, se nos neguen les ajudes institucionals i es boicoteja la nostra presencia en algunes biblioteques.

A pesar d’esta dificil situacio, volem llançar un mensage d’esperança basant-nos en la resistencia a la desaparicio que ha mostrat el nostre poble a lo llarc dels ultims segles. La consciencia idiomatica valenciana resistirà, mal que be, les pressions d’assimilacio llingüistica catalana, d’igual manera que soportà l’invasio de termens i estructures llingüistiques del castella durant els segles XIX i XX o d’igual manera que en el segle XV insisti, per activa i per passiva, en la personalitat diferenciada de la seua llengua front a les veïnes. Nomes reclamem que se nos reconeguen els mateixos drets que a qualsevol atra cultura o identitat nacional.

                                                                      Ciutat de Valencia, 6 a 8 de juny de 2002

DECLARACIO UNIVERSAL DELS DRETS LLINGÜISTICS
COMENTADA SEGONS EL CAS VALENCIÀ
 

PRELIMINARS

Les institucions i organisacions no governamentals signataries de la present Declaracio Universal dels Drets Llingüistics, reunides en Barcelona, els dies 6 al 9 de juny de 1996,

Vista la Declaracio Universal dels Drets Humans de 1948, que en el preambul afirma la "fe en els drets humans fonamentals, en la dignitat i en el valor de la persona humana i en l'igualtat dels drets entre homens i dones"; i que en el seu articul segon establix que "tota persona te tots els drets i totes les llibertats" sense distincio de "raça, color, sexe, llengua, religio, opinio politica o una atra, orige nacional o social, posicio economica, naiximent o qualsevol atra condicio";

Vist el Pacte Internacional dels Drets Civils i Politics, de 16 de decembre de 1966 (articul 27), i el Pacte Internacional dels Drets Economics, Socials i Culturals, del mateix, que en els seus preambuls postulen que el ser huma no pot ser lliure si no es creen les condicions que li permeten gojar tant dels seus drets civils i politics com dels seus drets economics, socials i culturals;

Vista la Resolucio 47/135, de 18 de decembre de 1992, de l'Assamblea General de l'Organisacio de les Nacions Unides, que adopta la Declaracio sobre els drets de les persones pertanyents a minories nacionals o etniques, religioses i llingüistiques;

Vists els Convenis i Declaracions del Consell d'Europa, com el Conveni Europeu per a la Proteccio dels Drets Humans i les Llibertats Fonamentals, de 4 de novembre de 1950 (articul 14); la Convencio del Consell de Ministres del Consell d'Europa, de 29 de juny de 1992, per la qual s'aprova la Carta europea sobre les llengües regionals o minoritaries; la Declaracio del Cim del Consell d'Europa, de 9 d'octubre de 1993, sobre les minories nacionals; i la Convencio marc per a la proteccio de les minories nacionals, del mes de novembre de 1994;

Vistes la Declaracio de Santiago de Compostela del PEN Club Internacional i la Declaracio, de 15 de decembre de 1993, del Comite de Traduccions i Drets Llingüistics del PEN Club Internacional sobre la proposta de realisar una conferencia mundial de drets llingüistics;

Vist que en la Declaracio de Recife, en Brasil, de 9 d'octubre de 1987, el XXII Seminari de l'Associacio Internacional per al Desenroll de la Comunicacio Intercultural recomana a les Nacions Unides que prenguen les mides necessaries a fi d'adoptar i aplicar una Declaracio Universal dels Drets Llingüistics;

Vista la Convencio numero 169 de l'Organisacio Internacional del Treball, de 26 de juny de 1989, relativa als pobles indigenes en països independents;

Vist que la Declaracio Universal dels Drets Colectius dels Pobles, de Barcelona, de maig de 1990, declara que qualsevol poble te dret a expressar i a desenrollar la seua cultura, la seua llengua i les seues normes d'organisacio i, per a fer-ho, a dotar-se de les propies estructures politiques, educatives, de comunicacio i d'administracio publica, en marcs politics diferents;

Vista la Declaracio final de l'Assamblea General de la Federacio Internacional de Professors de Llengües Vives en Pecs (Hongria), del 16 d'agost de 1991, que recomana que els drets llingüistics siguen considerats com a drets fonamentals de l'individu;

Vist l'informe de la Comissio dels Drets Humans del Consell Economic i Social de les Nacions Unides, de 20 d'abril de 1994, relatiu al text provisional de la Declaracio dels drets dels pobles indigenes, declaracio en que els drets individuals es valoren a la llum dels drets colectius;

Vist el borrador de la Declaracio de la Comissio Interamericana dels Drets Humans sobre els drets dels pobles indigenes, aprovat en la sessio 1278, de 18 de setembre de 1995;

Atenent que la majoria de les llengües amenaçades del mon pertanyen a pobles no sobirans i que u dels principals factors que impedixen el desenroll d'estes llengües i acceleren el proces de substitucio llingüistica son la manca d'autogovern i la politica d'estats que imponen la seua estructura politicoadministrativa i la seua llengua;

Atenent que l'invasio, la colonisacio i l'ocupacio, aixina com uns atres casos de subordinacio politica, economica o social, impliquen a sovint l'imposicio directa d'una llengua aliena o, si mes no, la distorsio de la percepcio del valor de les llengües i l'aparicio d'actituts llingüistiques jerarquisants que afecten a la llealtat llingüistica dels parlants; i atenent que, per estos motius, les llengües d'alguns pobles que han segut sobirans estan immerses en un proces de substitucio llingüistica a causa d'una politica que favorix la llengua dels antics poders imperials o colonials;

Atenent que l'universalisme s'ha de basar en una concepcio de la diversitat llingüistica i cultural que supere a l'hora les tendencies homogeneisadores i les tendencies a l'aïllament exclusivista;

Atenent que per a garantir la convivencia entre comunitats llingüistiques s´han de trobar uns principis d'orde universal que permetan assegurar la promocio, el respecte i l'us social public i privat de totes les llengües;

Atenent que diversos factors d'orde extrallingüistic (historics, politics, territorials, demografics, economics, socioculturals, sociollingüistics i d'actitut colectiva) generen problemes que provoquen la desaparicio, marginacio i degradacio de numeroses llengües, i que es necessari, per tant, que els drets llingüistics es plantegen des d'una perspectiva global, per a que es puguen aplicar en cada cas les solucions especifiques adequades;

Entenent que fa falta una Declaracio Universal dels Drets Llingüistics que permeta corregir els desequilibris llingüistics de manera que assegure el respecte i el ple desenroll de totes les llengües i que establixca els principis d'una pau llingüistica planetaria justa i equitativa, com a factor fonamental de la convivencia social;

DECLAREM QUE

PREAMBUL

La situacio de cada llengua, vistes les consideracions previes, es el resultat de la confluencia i de l'interaccio d'una gran varietat de factors: politicojuridics, ideologics i historics, demografics i territorials, economics i socials, culturals, llingüistics i sociollingüistics, interllingüistics i, finalment, subjectius.

En concret, la situacio actual es caracterisa per:

• La secular tendencia unificadora de la majoria d'estats a reduir la diversitat i a favorir actituts adverses a la pluralitat cultural i al pluralisme llingüistic.

• El proces de mundialisacio de l'economia i, en conseqüencia, del mercat de l'informacio, la comunicacio i la cultura, que traspassa els ambits de relacio i les formes d'interaccio que garantixen la cohesio interna de cada comunitat llingüistica.

• El model economiciste de creiximent propugnat pels grups economics transnacionals, que preten identificar la desregulacio en el progres i l'individualisme competitiu en la llibertat, cosa que genera greus i creixents desigualtats economiques, socials, culturals i llingüistiques.

Les amenaces que, en el moment actual, pressionen a les comunitats llingüistiques siga per no tindre autogovern, per una demografia llimitada o be parcialment o completament dispersa, per una economia precaria, per una llengua no codificada o per un model cultural opost al predominant, fan que moltes llengües no puguen sobreviure i desenrollar-se si no es tenen en conte estos eixos fonamentals:

• En la perspectiva politica, concebre una organisacio de la diversitat llingüistica que permeta la participacio efectiva de les comunitats llingüistiques en este nou model de creiximent.

• En la perspectiva cultural, fer plenament compatible l'espai comunicatiu mundial en la participacio equitativa de tots els pobles, de totes les comunitats llingüistiques i de totes les persones en el proces de desenroll.

• En la perspectiva economica, fonamentar un desenroll sostingut basat en la participacio de tots i en el respecte per l'equilibri ecologic de les societats i per unes relacions equitatives entre totes les llengües i cultures.

Per tot aixo, esta Declaracio partix de les comunitats llingüistiques i no dels estats, i s'inscriu en el marc de reforçament de les institucions internacionals capaces de garantir un desenroll sostenible i equitatiu per a tota l'humanitat, i te com a finalitat de alenar l'organisacio d'un marc politic de la diversitat llingüistica basat en la convivencia i en el respecte i el benefici reciprocs.

TITUL PRELIMINAR

Principis conceptuals

Articul 1

1. Esta Declaracio enten com a comunitat llingüistica tota societat humana que, assentada historicament en un espai territorial determinat, reconegut o no, s'autoidentifica com a poble i ha desenrollat una llengua comuna com a mig de comunicacio natural i de cohesio cultural entre els seus membres. En la denominacio de llengua propia d'un territori es fa referencia a l'idioma de la comunitat historicament establida en est espai.

El Poble Valencià es una comunitat llingüistica assentada historicament en el territori de l'antic Regne de Valencia, hui Comunitat Valenciana, territori reconegut tant historicament com un dels estats de l'antiga Corona d'Arago com actualment dins de l'estructura politica de l'Estat Espanyol. La societat valenciana sempre s'ha autoidentificat com a poble i ha desenrollat una llengua comuna com a mig de comunicacio natural i de cohesió cultural i politica entre els seus membres. L'idioma Valencià es la llengua propia de la nacionalitat historicament establida en este territori.

2. Esta Declaracio partix del principi que els drets llingüistics son a l'hora individuals i colectius, i pren com a referent de la plenitut dels drets llingüistics el cas d'una comunitat llingüistica historica en el seu espai territorial, entes este no solament com a area geografica a on viu esta comunitat, sino tambe com un espai social i funcional imprescindible per al ple desenroll de la llengua. Es a partir d'este referent que es poden establir com a una gradacio o continuum els drets que corresponen als grups llingüistics aludits en el punt 5 d'este mateix articul i els de les persones fora del territori de la seua comunitat.

Els valencians tenen reconeguts els seus drets llingüistics en tres lleis fonamentals de la llegislacio espanyola i valenciana. En primer lloc, el Titul Preliminar de la Constitucio Espanyola (1978), en el seu Articul 3 puts 1,2 i 3:

 

"Articul 3.

  1. El castella es la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de coneixer-la i el dret a usar-la.

  2. Les atres llengües espanyoles seran tambe oficials en les respecti­ves Comunitats Autonomes d'acort en sos Estatuts.

  3. La riquea de les distintes modalitats llingüistiques d'Espanya es un patrimoni cultural que sera objecte d'especial respecte i proteccio."

 

En segon lloc, l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana (Llei Organica 5/1982), en el seu Articul 7, punts de l'1 al 6.

 

"Articul 7.

  1. Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autonoma son el valencià i el castellà. Tots tenen el dret a coneixer-los i a usar-los.

  2. La Generalitat Valenciana garantirà l'us normal i oficial d'abdos llen­gües, i adoptarà les mides necessaries per tal d'assegurar-ne el seu coneixi­ment.

  3. Ningu podra ser discriminat per rao de la seua llengua.

  4. S'otorgarà proteccio i respecte especials a la recuperacio del valencià.

  5. La llei establirà els criteris d'aplicacio de la llengua propia en l'Administracio i l'ensenyança.

  6. Es dellimitarà per llei els territoris en els quals predomine l'us d'una llengua o de l'atra, aixina com els que puguen ser exceptuats de l'ensenyança i de l'us de la llengua propia de la Comunitat."

 

I, finalment, la Llei d'Us i Ensenyança del Valencià (4/1983).

 

“Articul 2. El valencià es llengua propia de la Comunitat Valenciana i, en conseqüencia, tots els ciutadans tenen dret a coneixer-lo i a usar-lo oralment i per escrit tant en les relacions privades com en les relacions en les instancies publiques.

 

Articul 4. En cap cas ningu podra ser discriminat pel fet d'usar qualse­vol de les dos llengües oficials.”

 

          Se pot extraure una idea generica del contingut d'esta ultima llei a partir d'alguns punts del seu preambul:

 

“IV. [...] La Generalitat Valenciana te un compromis irrenunciable en la defensa del patrimoni cultural de la Comunitat Autonoma i, de manera especial, en la recuperacio del valencià, llengua historica i propia del nostre poble, del que constituix la senya d'identitat mes peculiar.  Davant la situacio diglossica en que està immersa la major part de la nostra poblacio, consegüent a la situacio de sometiment del valencià mantinguda durant l'historia de quasi trescents anys, la Genera­litat, com a subjecte fonamental en el proces de recuperacio de la plena identitat del poble valencià, te el dret i el deure de retornar la nostra llengua a la categoria i el lloc que mereix, acabant en la situa­cio de deixadea i deterioracio en que es troba. La nostra irregular situacio sociollin­güistica exigix una actuacio llegal, que sense tardar acabe en la postra­cio i propicie l'us i ensenyança del valencià per tal de conseguir l'equi­paracio total en el castellà. [...]

 

VI. [...] S'establix la redaccio i publicacio bilingüe de les lleis que aproven les Corts Valencianes i la plena validea de les actuacions admi­nistra­ti­ves i forenses realisades en valencià. [...]

 

VII. No hi ha cap dubte que esta perspectiva d'equiparacio llingüistica i de recuperacio del valencià que la Llei contempla, te especial impor­tancia en l'incorporacio del valencià a l'ensenyança en tots els nivells educatius sobre els quals la Generalitat te competen­cies, com a factor fonamental per a fer realitat el dret que tot ciutada te a coneixer i usar el valencià. [...]

 

          D'esta manera, la Llei, des del mes absolut respecte als drets d'aquells ciutadans la llengua habitual dels quals es el castellà, facilita l'extensio del coneiximent del valencià a tota la nostra socie­tat, i la recuperacio i extensio del seu us com un dels factors de retro­bament de la nostra identitat de poble, nos pertoca tambe a tots els valencians, independentment de la llengua habitual de cascu.”

3. Als efectes d'esta Declaracio, s'enten que es troben tambe en el seu propi territori i pertanyen a una comunitat llingüistica les colectivitats que:

I. es troben separades del gros de la seua comunitat per fronteres politiques o administratives;

Conve recordar aci que els habitants de la poblacio murciana d'El Carche (300 km²) parlen historicament la llengua valencia, i que els seus drets llingüistics no estan reconeguts per l'Estatut d'Autonomia de la Regio de Murcia, que ignora l'existencia d'esta comunitat llingüistica valenciana en el seu territori.

II. estan assentades historicament en un espai geografic reduit, rodejats pels membres d'unes atres comunitats llingüistiques; o

Si be l'apartat anterior no es el cas valencià, en este segon cal recordar que la comunitat llingüistica valenciana ocupa un espai geografic reduit (13.594,26 km2) en comparacio al que ocupen la majoria de les llengües dels estats europeus, i està rodejada per unes atres comunitats llingüistiques com la castellana i la catalana.

III. estan assentades en un espai geografic compartit en els membres d'unes atres comunitats llingüistiques d'historicitat semblant.

La comunitat llingüistica valenciana compartix el seu espai geografic en una comunitat llingüistica castellana que historicament ocupa les comarques de l'interior del territori valencià.

4. Als efectes d'esta Declaracio es consideren, tambe, com a comunitats llingüistiques dins del seu propi territori historic els pobles nomades en les seues arees de desplaçament o els pobles d'assentament dispers.

5. Esta Declaracio enten com a grup llingüistic tota colectivitat humana que compartix una mateixa llengua i que es troba assentada en l'espai territorial d'una atra comunitat llingüistica, pero sense una historicitat equivalent, com succeix en casos diversos com els immigrats, refugiats, deportats o els membres de les diaspores.

Articul 2 

1. Esta Declaracio considera que, en els casos en que diferents comunitats i grups llingüistics concorren en un territori compartit, l'eixercici dels drets formulats en esta Declaracio s'han de regir pel respecte entre tots i dins de les maximes garanties democratiques.

Vists els articuls ades citats de la Constitucio Espanyola (“Articul 3. 1. El castellà es la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de coneixer-la i el dret a usar-la.”) i de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana (“Articul 7.1. Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autonoma son el valencià i el castellà. Tots tenen el dret a coneixer-los i a usar-los.”), mentres el castella es un dret i un deure, el valencià nomes es un dret. Aço supon un desnivell evident en les garanties democratiques en relacio als drets llingüistics dels valenciaparlants.

2. A l'hora d'establir un equilibri sociollingüistic satisfactori, es dir, l'adequada articulacio entre els drets respectius d'estes comunitats i grups llingüistics i de les persones que formen part, s'ha que tindre en conte, a mes de la seua historicitat relativa i la seua voluntat expressada democraticament, factors que poden aconsellar un tracte reequilibrador, d'objectiu compensatori: el caracter forçat de les migracions que han conduit a la convivencia de les diferents comunitats i grups, o el seu grau de precarietat politica, socioeconomica i cultural.

El valencià ha segut l’unica llengua oficial de l’historic Regne de Valencia fins a 1707, moment en que, despres d’una derrota militar, el castella passà a ser l’unica llengua oficial de l’administracio. Els anys transcorreguts han fet retrocedir significativent tant en l’us com territorialment, proces que s’ha accentuat en l’arribada massiva d’immigrants de parla castellana. La nova etapa democratica ha permes la recuperacio parcial de l’autonomia politica i de les senyes d’identitat del Poble Valencia, entre elles l’idioma. La llegislacio valenciana actual reconeix que: “El valencià es la llengua propia de la Comunitat Valenciana...” (Llei d’Us i Ensenyança del Valencià, 4/1983, art. 2). Per a establir un adequat reequilibri sociollingüistic la llei dicta que: “S’otorgarà especial proteccio i respecte a la recuperacio del valencià” (Llei Organica 5/1982 d’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, art. 7.4). No obstant, els distints governs valencians no han dut a terme una politica llingüistica suficientment decidida que normalise el valencià en tots els ambits d’us i que el reimplante en els seus territoris historics. 

Articul 3 

1. Esta Declaracio considera com a drets personals inalienables, eixercibles en qualsevol situacio, els següents:

• el dret a ser reconegut com a membre d'una comunitat llingüistica;

Els valencians exigim el nostre dret a ser reconeguts com a integrants d’una comunitat llingüistica especificament valenciana, sense negar la seua pertinença, junt en unes atres llengües germanes, al diasistema occitanorromanic, ya que actualment gran part de la romanistica nega l’existencia d’una comunitat llingüistica valenciana diferenciada i nos assimila sense matisacions a l’area llingüistica catalana.

• el dret a l'us de la llengua en privat i en public;

• el dret a l'us del propi nom;

Com a conseqüencia del no reconeiximent de l’especificitat llingüistica valenciana, els dos drets anteriorment comentats son reconeguts formalment pero en la practica els ciutadans valencians trobem dificultats perque no s’admeten les formes llingüistiques genuïnes valencianes quan diferixen de la norma catalana oficialisada recentment en el nostre païs.

• el dret de relacionar-se i d'associar-se en uns atres membres de la comunitat llingüistica d'orige;

• el dret de mantindre i desenrollar la propia cultura;

Tenint reconeguts formalment estos dos ultims drets, la Llei 7/1998 de Creacio de l’Academia Valenciana de la Llengua impedix en la practica que tot aquell que defenga unes postures llingüistiques o culturals autoctonistes divergents en les que dicta este ent, conte en l’ampar i el finançament public, discriminant i coaccionant d’esta manera a una part important de la societat valenciana.

• i tots els atres drets de contingut llingüistic reconeguts en el Pacte internacional de drets civils i politics, de 16 de decembre de 1966, i el Pacte internacional de drets economics, socials i culturals, de la mateixa data.

2. Esta Declaracio considera que els drets colectius dels grups llingüistics, a mes dels establits per als seus membres en l'apartat anterior, tambe poden incloure, d'acort en les puntualisacions de l'articul 2.2:

• el dret a l'ensenyança de la propia llengua i cultura;

En consonancia a lo dit en l’articul anterior, els valencians tenim formalment reconegut el dret l’ensenyança en llengua valenciana, pero en la practica el model de llengua de l’escola tendix a evitar les formes valencianes i a impondre formes catalanes en l’intencio d’arribar a una autentica substitucio llingüistica. Per una atra banda, si be en l’ensenyança primaria i secundaria existix una oferta cada vegada major en la llengua propia, en les universitats valencianes son encara excepcionals les titulacions que es poden cursar majoritariament en valencià.

• el dret a dispondre de servicis culturals;

• el dret a una presencia equitativa de la llengua i la cultura del grup en els mijos de comunicacio;

La presencia del valencià en els mijos de comunicacio privats tant escrits com audiovisuals es purament testimonial. Cal denunciar l’actitut manifestament negligent dels diversos governs autonomics per incentivar testimonialment l’us del valencià en els mijos de comunicacio i, en especial, cal denunciar l’incompliment sistematic de la lletra i l’esperit de la Llei de Creacio de Radiotelevisio Valenciana, mig de comunicacio public creat en l’objectiu especific de fomentar l’us i les emissions en valencià, i que en l’actualitat margina la nostra llengua, quan l’utilisa, a hores de baixa audiencia i als informatius.

• el dret a ser atesos en la seua llengua en els organismes oficials i les relacions socioeconomiques.

Un atre dret reconegut sobre el paper pero que es troba en greus dificultats practiques, com ara el gran desconeiximent que de la llengua valenciana tenen gran part dels funcionaris publics. La situacio es encara mes greu en les relacions socioeconomiques de caracter privat, a on l’us del valencià es molt poc freqüent pel predomini del castellà.

3. Els drets de les persones i els grups llingüistics anteriorment nomenats no poden representar cap d'obstacul a l'interrelacio i l'integracio d'estos en la comunitat llingüistica receptora, ni cap llimitacio dels drets d'esta comunitat o dels seus membres en la plenitud de l'us public de la llengua propia en el conjunt del seu espai territorial.

Articul 4

1. Esta Declaracio considera que les persones que es traslladen i s'establixen en el territori d'una comunitat llingüistica diferent de la propia tenen el dret i el deure de mantindre una relacio d'integracio. L'integracio s'enten com una socialisacio adicional d'estes persones de manera que puguen conservar les seues caracteristiques culturals d'orige, pero compartixquen en la societat que les acull suficients referencies, valors i formes de comportament per a permetre un funcionament social global sense mes dificultats que les dels membres de la comunitat receptora.

2. Esta Declaracio considera, en canvi, que l'assimilacio ¾entesa com la aculturacio de les persones en la societat que les acull, de tal manera que substituixquen les seues caracteristiques culturals d'orige per les referencies, els valors i els comportaments propis de la societat receptora¾ en cap de cas no ha de ser forçada o induida, sino resultat d'una opcio plenament lliure.

Articul 5 

Esta Declaracio es basa en el principi que els drets de totes les comunitats llingüistiques son iguals i independents de la consideracio juridica o politica de llengües oficials, regionals o minoritaries. L'us de designacions com llengua regional o minoritaria no es adoptat en este text perque, si be en algun cas el reconeiximent com a llengües minoritaries o regionals pot facilitar l'eixercici de certs drets, es freqüent l'us d'estes i uns atres determinatius per a restringir els drets d'una comunitat llingüistica.

Constatem que, efectivament, se designa a la llengua valenciana com a dialecte, llengua vernacula, regional o minoritaria i poc parlada, com a pretext per a restringir els nostres drets llingüistics i l’us de la nostra llengua propia a favor de l’us de llengües mes prestigiades i en major numero de parlants com el castella o l’angles.

Articul 6

Esta Declaracio exclou que una llengua puga ser considerada propia d'un territori unicament pel fet de ser l'oficial de l'Estat o de tindre tradicio de ser utilisada dins d'este territori com a llengua administrativa o de certes activitats culturals.

En les zones de parla valenciana establides per la Llei d’Us i Ensenyança del Valencia (4/83, art. 35) el castella es llengua oficial i te una tradicio historica innegable, pero no es pot considerar, de cap manera, llengua propia. De la mateixa manera, el castellà es llengua propia de les zones establides en la mateixa llei (art. 36). En qualsevol cas esta distincio territorial no afecta als drets individuals dels ciutadans ya que, segons l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana: “Ningu podra ser discriminat per rao de la seua llengua” (Llei Organica 5/82, art. 7.3).

TITUL PRIMER

Principis Generals
 

Articul 7

1. Totes les llengües son l'expressio d'una identitat colectiva i d'una manera distinta de percebre i de descriure la realitat; per tant, han de poder fruir de les condicions necessaries per al seu desenroll en totes les funcions.

2. Cada llengua es una realitat constituida colectivament i esta en el si d'una comunitat que la torna disponible per a l'us individual, com a instrument de cohesio, identificacio, comunicacio i expressivitat creadora.

L’idioma valencià es expressio especifica de l’identitat colectiva valenciana i respon a la nostra manera d’entendre i percebre el mon, de manera pareguda, pero sempre diferenciada, a la dels nostres pobles veïns. La fragmentacio administrativa provincial del territori valencià, del segle XIX, ha debilitat, en alguns casos, la cohesio, identificacio i comunicacio com a poble; no obstant, ha segut la consciencia de pertinença a la comunitat llingüistica valenciana la que ha ajudat a mantindre ferma la nostra consciencia colectiva com a valencians.

Articul 8 

1. Totes les comunitats llingüistiques tenen el dret d'organisar i gestionar els propis recursos a fi d'assegurar l'us de la seua llengua en totes les funcions socials.

2. Totes les comunitats llingüistiques tenen el dret de dispondre dels mijos necessaris per a assegurar la transmissio i la proyeccio futures de la llengua.

Denunciem que els distints governs autonomics, guiats per un esperit castellanisant, no hagen aplicat el marc juridic existent per a assegurar l’us de la llengua valenciana en totes les funcions socials ni per a garantisar la transmissio a les futures generacions de la nostra llengua propia.

Articul 9

Tota comunitat llingüistica te el dret de codificar, estandardisar, preservar, desenrollar i promoure el seu sistema llingüistic, sense interferencies induides o forçades.

La comunitat llingüistica valenciana, que inclus en alguns casos veu negada la seua existencia, ha vist condicionat el seu dret de codificar i estandarisar el seu sistema llingüistic pels interessos anexionistes del nacionalisme catala, molt influent en la politica de l’Estat Espanyol. De fet, els primers acorts normatius oficials de l’Academia Valenciana de la Llengua, organisme que per llei te “capacitat per a determinar la normativa en materia llingüstica”, no han fet mes que oficialisar la normativa ortografica catalana i un model de llengua que facilita l’assimilacio del valencià en el catala, havent convertit la nostra llengua propia, de facto, en un subestandar de la llengua catalana. Tant es aixina que, a hores d’ara, la majoria de les formes catalanes son ya oficials, mentres que les genuïnament valencianes o estan encara pendents de ser estudiades per a vore si s’admeten o, havent segut ya reconegudes, no son utilisades en la practica en la llengua estandar.

 

Els valencians hem tingut des de sempre consciencia de llengua propia i hem codificat i desenrollat la nostra llengua sense interferencies induides o forçades fins a epoques molt recents i reclamem el nostre dret a continuar fent-ho en llibertat.

Articul 10

1. Totes les comunitats llingüistiques son iguals en dret.

Cal tornar a recordar aci lo que s’ha dit a l’Articul 2. 1. de la Declaracio, ya que, segons la Constitucio Espanyola i l’Estatut d’Atonomia de la Comunitat Valenciana, el castella es un dret i un deure, mentres que el valencià unicament es un dret.

2. Esta Declaracio considera inadmissibles les discriminacions contra les comunitats llingüistiques basades en criteris com ara el seu grau de sobirania politica, la seua situacio social, economica o en qualsevol atre criteri, aixina com el nivell de codificacio, actualisacio o modernisacio que han assumit les seues llengües.

La comunitat llingüistica valenciana ha patit tota classe de discriminacions, començant per ser negada, des de que pergue en 1707 la seua sobirania politica. Mai l’identitat de la llengua valenciana, la seua oficialitat i el seu us havien segut qüestionats mentres el Regne de Valencia era un regne independent confederat a la Corona d’Arago; de fet, en el segle XV, la llengua valenciana consegui un Segle d’Or, anterior al del castella, en figures com Antoni Canals, Ausias March, Joan Roïç de Corella, Joanot Martorell, Jordi de Sant Jordi, Sor Isabel de Villena, Jaume Roig, Jaume Gaçull, Bernat Fenollar, Narcis Vinyoles, etc., que influiren en la lliteratura europea posterior i que reiteradament afirmaven en les seues obres escriure en “llengua valenciana”; el primer diccionari romanic es el  del valencià Joan Esteve, en llati i valencià (1472), la primera traduccio de la Biblia a una llengua romanica es la del valencià Bonifaci ferrer, traduida al valencià (1478), el primer llibre impres en la Peninsula Iberica es en valencià, Les trobes en lahors de la Verge Maria, fet en Valencia en (1474) per diversos autors valencians; estos pocs eixemples servixen per a mostrar que la discriminacio que patix la llengua valenciana hui es conseqüencia de politiques imperialistes i expansionistes.

 La decadencia politica impongue el castella i prohibi l’us oficial o public del valencià, que  quedà relegat a usos familiars i coloquials. Com a conseqüencia el valencià, fora de l’administracio publica i la cultura oficial, quedà associat a les classes populars com a llengua vulgar, ningu es podia fer carrec de la seua codificacio, actualisacio o modernisacio i, en el pas del temps, es considerà per l’establishment com una llengua no apta per a la ciencia i la cultura, reservades per a la llengua de l’imperi, el castella. El següent pas fon negar la seua identitat com a llengua, per a l’Estat Espanyol era un dialecte davant de la llengua oficial i el nacionalisme catala va vore l’ocasio d’anexionar-se una llengua germana i molt proxima en una lliteratura classica de primer orde que Catalunya no tenia, per a lo qual el primer pas era negar la seua identitat com a llengua i declarar que es tractava d’una variant del catala.

3. En aplicacio del principi d'igualtat s´han de dispondre les mides indispensables per a que esta igualtat siga efectiva.

Si be el nou marc legal democratic ha posat alguns mijos per a intentar igualar els drets del ciutadans en materia llingüistica –sense conseguir-ho del tot com ya hem senyalat, res s’ha fet per a tornar a reconeixer l’identitat del valencià com a llengua ni per a impedir al nacionalisme catala els constants intents d’anexionisme.

Articul 11

Tota comunitat llingüistica te el dret de gojar dels mijos de traduccio directa o inversa que garantixen l'eixercici dels drets arreplegats en esta Declaracio.

Encara que la llei, com venim repetint, dictamina que ningu podra ser marginat per la seua llengua, els valenciaparlants no sempre contem en una versio valenciana de la documentacio publica –son molts els organismes publics que no oferixen una traduccio valenciana de la documentacio- i casi mai en el cas de la documentacio privada. Aci hem d’afegir que, en molts casos, l’Estat Espanyol, en connivencia en la Generalitat de Catalunya, nega inclus que es facen versions valencianes donant per valides per al nostre païs les que es fan en catala, a pesar que la normativa anexionista recentment oficialisada permet fer versions diferenciades.

Articul 12

1. En l'ambit public, tota persona te dret a desenrollar totes les activitats en la seua llengua, si es llengua propia del territori a on residix.

Els valenciaparlants, sobre tots en les zones urbanes en un gran percentage de castellaparlants, patixen uns resistencia passiva i moltes voltes tambe activa en contra de l’us de la llengua propia, tant oral com escrita. En est ultim cas, ademes, l’administracio publica margina a tot aquell que no acate els criteris llingüistics anexionistes oficialisats; aço inclou la negativa a ajudes i subvencions, l’exclusio de les publicacions en les biblioteques publiques, silenciament d’activitats, obres i autors, censura mediatica, buit institucional, obstaculs per a l’investigacio i l’edicio, etc.

2. En l'ambit personal i familiar tota persona te dret a usar la seua llengua.

Mes que un dret, en el cas valencià podem parlar de que l’ambit personal i familiar supon un reducte que ha permes la supervivencia de la llengua. No obstant, la pressio social que eixercix el castellà i el prestigi d’esta llengua, junt a l’influencia mediatica que insistix en que el valencià es un parlar vulgar i que no se sap parlar correctament, han provocat inclus en l’ambit familiar un canvi de llengua a favor del castella. Molts pares han parlat als fills en castella pensant que aixina els anven a beneficiar.

Articul 13

1. Tota persona te el dret d'accedir al coneixement de la llengua propia del territori on residix.

Si be este dret, en llinies generals, està garantisat per la Generalitat Valenciana, el model de llengua que s’usa en les escoles no facilita un coneiximent real de la llengua propia, creant inclus una diglossia interna entre l’artificiosa llengua que s’ensenya i la llengua d’us normal en la societat valenciana.

2. Tota persona te dret al poliglotisme, i a coneixer i usar la llengua mes adequada per al seu desenroll personal o per a la seua mobilitat social, sense perjuï de les garanties establides en esta Declaracio per a l'us public de la llengua propia del territori.

Articul 14

Les disposicions d'esta Declaracio no poden ser interpretades o utilisades contra qualsevol norma o practica mes favorable del regim intern o internacional a l'us d'una llengua dins del territori que li es propi.

TITUL SEGON

Regim llingüistic general

Seccio I. Administracio publica i organs oficials

Articul 15

1. Tota comunitat llingüistica te el dret que la seua llengua siga utilisada com a oficial dins del seu territori.

El valencià es llengua oficial en el nostre territori pero, com analisarém en els distints articuls que seguixen, esta oficialitat es mes virtual que real. Un fet tan evident com que els funcionaris publics han de coneixer les dos llengües oficials de l’Administracio i la societat per a les que treballen, si volen ser eficients i respectuosos en els drets dels ciutadans, es posa permanentment en dubte i es objecte de controversia. A hores d’ara encara no es requisit necessari, per a poder accedir a un lloc public, demostrar uns minims coneiximents de llengua valenciana, encara que nomes fora comprensio passiva per a poder entendre la documentacio interna escrita en esta llengua. Es facil entendre les distorsions que genera que un funcionari no siga capaç de tramitar un expedient que li arriba en una llengua que no coneix, encara que siga oficial; o que no puga atendre a un ciutada perque no es puga comunicar en ell.

Denunciem, en conseqüencia, el poc interes dels diferents governs valencians en fomentar de manera efectiva l’us del valencià en l’Administracio i de garantir als ciutadans el seu dret reconegut de ser atesos en qualsevol de les dos llengües oficials en Valencia i a no ser discriminats per este motiu.

2. Tota comunitat llingüistica te el dret que les actuacions judicials i administratives, els documents publics i privats i els assentaments en registres publics realisats en la llengua propia del territori siguen valits i eficaços i ningu no puga alegar el desconeixement.

Sent un dret reconegut llegalment, en la practica es molt complicat eixercir-lo sense controversia o resistencia, donada la pressio del castella, la falta d’alfabetisacio en la llengua valenciana i els problemes respecte al model llingüistic que s’ha d’utilisar.

Articul 16 

Tot membre d'una comunitat llingüistica te el dret de relacionar-se i ser ates en la seua llengua pels servicis dels poders publics o de les divisions administratives centrals, territorials, locals i supraterritorials als quals pertany el territori a on es propia la llengua.

Com hem dit anteriorment, aço està reconegut en la llei pero no sempre es possible i en molts casos se patix una important pressio dissuasoria contra l’us del valencià.

Articul 17

1. Tota comunitat llingüistica te el dret de dispondre i d'obtindre tota la documentacio oficial en la seua llengua, en soport paper, informatic o qualsevol atre, per a les relacions que afecten al territori a on es propia esta llengua.

2. Els poders publics han de dispondre de formularis, impresos i models en soport paper, informatic o qualsevol atre en les llengües territorials, i oferir-los al public en els servicis que afecten als territoris a on es propia la llengua respectiva.

Estos drets estan reconeguts pero s’incomplixen sistematicament per l’adminsitracio publica, que molt a sovint unicament usa el nom institucional en la llengua propia o com a molt traduix el titul del document al valencià pero mante el castella com a llengua vehicular.

Articul 18

1. Tota comunitat llingüistica te el dret a que les lleis i unes atres disposicions juridiques que l’afecten es publiquen en la llengua propia del territori.

2. Els poders publics que tenen en els seus ambits d'actuacio mes d'una llengua territorialment historica han de publicar totes les lleis i les atres disposicions juridiques de caracter general en estes llengües, en independencia que els seus parlants entenguen unes atres.

L’Administracio Autonomica valenciana complix esta obligacio llegal pero no sempre la Local i nomes excepcionalment l’Administracio Central.

Articul 19

1. Les assamblees de representants han d'adoptar com a oficials la llengua o les llengües historicament parlades en el territori que representen.

2. Este dret inclou les llengües de les comunitats d'assentament dispers referides en l'articul 1 paragraf 4.

Les Corts Valencianes, cambra llegislativa valenciana, te com a llengües oficials la valenciana i la castellana, si be l’us de la llengua propia es molt reduit.

Articul 20

1. Tota persona te dret a usar de paraula i per escrit, en els tribunals de justicia, la llengua historicament parlada en el territori en que estan ubicats. Els tribunals han d'usar la llengua propia del territori en les seues actuacions internes i, si per rao de l'organisacio judicial de l'estat, el procediment se seguix fora del lloc d'orige, s'ha de mantindre la llengua d'orige.

L’us del valencià per part dels ciutadans davant dels tribunals no es un dret automatic sino que s’ha de reclamar activament en contra de certa resistencia i pressio.  Per una atra banda, els tribunals a soles usen la llengua valenciana en els seus procediments de forma excepcional. La tramitacio dels sumaris, quan se fa en valencià, supon en la practica un enlentiment del proces judicial per la falta de preparacio del personal administratiu, lo qual supon un element dissuasori de primer orde per a l’us de la nostra llengua.

2. En qualsevol cas, tota persona te dret a ser jujat en una llengua que li siga entenedora i puga parlar, o a obtindre de bades un interpret.

Articul 21

Tota comunitat llingüistica te el dret a que els assentaments dels registres publics es facen en la llengua propia del territori.

Encara que es un dret llegalment reconegut, les pressions, la resistencia passiva i la falta de preparacio del personal administratiu dificulta habitualment que es puga posar en practica.

Articul 22

Tota comunitat llingüistica te el dret a que els documents notarials o autorisats per funcionaris que eixercixen la fe publica siguen redactats en la llengua propia del territori a on el notari o funcionari autorisat tinga ubicada la seua seu.

Es plenament aplicable el comentari anterior. L’us del valencià en els documents notarials es, lamentablement, excepcional.

Seccio II. Ensenyança

L’escola es un mig fonamental per a conseguir la recuperacio o la substitucio definitiva d’una llengua amenaçada. En el cas de la llengua valenciana, en els ultims segles l’escola ha servit per a situar el castella com a llengua vehicular de la cultura i per a evitar l’alfabetisacio dels valencians en la seua llengua, contribuint poderosament al retroces social de la nostra llengua. En l’arribada de les llibertats democratiques, el valencià pogue tornar a ensenyar-se en l’escola, primer com a una simple assignatura, mes avant inclus com a llengua vehicular de tota l’educacio primaria i secundaria. L’implantacio de les llinies d’ensenyança en valencià ha segut progressiva pero llenta i, vint anys despres d’haver segut recuperada l’autonomia politica, clarament insuficient. Per atra banda, el model llingüistic fortament catalanisat i conflictiu que s’ha utilisat, ha fet apareixer una remarcable diglossia interna, ya que els valenciaparlants aixina escolarisats parlen i escriuen en dos registres llingüistics molt divergents. La distancia entre la llengua que s’ensenya i el valencià real ha causat, ademes, que apenes s’hagen incorporat nous parlants efectius al valencià d’entre aquells castellaparlants que han fet l’esforç d’estudiar-lo, donat que han depres una llengua artificiosa i molt poc natural, que els crea rebuig en la societat valenciana.

Articul 23

1. L'ensenyança ha de contribuir a fomentar la capacitat d'autoexpressio llingüistica i cultural de la comunitat llingüistica del territori a on es impartida.

2. L'ensenyança ha de contribuir al manteniment i desenroll de la llengua parlada per la comunitat llingüistica del territori a on es impartida.

3. L'ensenyança ha d'estar sempre al servici de la diversitat llingüistica i cultural, i de les relacions harmonioses entre les diferents comunitats llingüistiques de tot el mon.

4. En el marc dels principis anteriors, tota persona te el dret a deprendre qualsevol llengua.

Desgraciadament, una politica llingüistica poc decidida i un model de llengua conflictiu per estar molt separat de la realitat llingüistica valenciana, han t