ROGER BARTHE AFIRMA QUE EL CATALA ES LLENGUA OCCITANA

Roger Barthe, es un escritor, es un poeta i lexicograf en sa llengua materna, la Llengua Occitana. Es fill d'Emil Barthe, escritor tambe, poeta, noveliste i dramaturc en Occita. Els dos Barthe ya passaren les fronteres d'este fugaç mon.

Pierre Bonnaud, geograf nortoccita, acaba, -estem en 1973-, de denunciar el fet occita-catala en una conviccio que no exclou l'objectivitat. Ell diu "que una llengua es un instrument de comunicacio, i que, per consegüent, esta unix als homens en els seus pensaments, pero que tambe en les seues activitats. Ella es l'expressio concentrada d'un poble. Aixina, puix, l'unitat profunda de l'Occita i del Catala, subyacent en les diferencies superficials, es un fet que se riu de les argucies dels llingüistes que han traspost, que han traslladat al seu cervell les fronteres dels Estats actuals".

("L'ensemble culturel occitano-catalan” / “El conjunt cultural occita-catala", numero especial de Geografia dels Quaderns pedagogics de l'I.E.O., 4º trimestre de 1969).

Est estudi va acompanyat d'un mapa del païs d'Oc que inclou a Catalunya. L'expressio "ensemble culturel occitano-catalan" figura en la Circular ministerial -França- del 17 de febrer de 1969, relativa a l'ensenyança de les llengües i cultures regionals en les classes de primer i segon grau, i va destinada als Rectors, als Inspectors i als Caps d'Institucions).

Sobre l'intercomprensio, que constituix un criteri essencial, en el pla de les realitats vives, nosatros apelarém al filolec Jules Ronjat, el qual testimoni està  reforçat per la seua estricta obediencia mistreliana, un tant prou distanciada de l'occitana pura.

El que suscriu no nega ni molt manco el principi d'intercomprensio en diferents idiomes i dialectes neollatins, de dins i de fora de la Peninsula Iberica... Sant Vicent Ferrer, -que no precisava del do de llengües-, predicava en Llengua Valenciana, per tot arreu, i l'entenien fins i tot en Vannes, on mori, ciutat de llengua bretona, de la familia de les llengües celtiques, prou lluntana de les llengües neollatines. Yo mateix entenc dialectes que no he estudiat ni parlat mai.

Jules Ronjat diu: "El catala rosellones es mes facil d'entendre per a un llanguedocia o per a un provençal que una atra qualsevol parla aquitana, i uns quants dies de practica i d'eixercicis, permitixen a un home de Marsella, de Tolosa, de Pau, etc., conversar sobre temes corrents en un home de Barcelona".

(Jules Ronjat, Grammaire istorique (sic) des parlers provençaux modernes. Montpellier, Societé des Langues romanes, 1930, 1932, 1937, 1941, volum 4.

Professor de la Facultat de Lletres de l'Universitat de Poitiers, -França-, President tambe de l'Institut d'Estudios Occitans, Director Adjunt del Centre d'Estudis Superiors de Civilisacio Migeval, autor de varies obres, en son "Manual practic de Filología Romanica" -J. P. Paris, 1970- intitula aixi la part Occitana d'esta referida Obra:

"Occitano-roman: occitan classique, catalan, gascon". Tom primer, pg. 395. I ell precisa aço, que hi ha que repetir: "Si se te en conte, per una part, del seu domini geografic, es ben sabut que el Catala es una llengua iberorromana, ya que excepte el Rosello i la Cerdanya -provincies, en atre temps, subjectes a Catalunya- està ubicat en Espanya. Pero, si, per atra part, se l'examina en la seua especificitat llingüistica, es obligat reconeixer que el Catala presenta en l'Occita, -Occita mig, o siga, lllanguedocia-, extraordinaris pareguts; semblances naturals, reforçades per una comunitat cultural i politica durant una bona part de l'Etat Mija.

Ademes, es molt dificil separar el Catala de l'Occita, si no es que se li concedix tambe la mateixa sort al gasco, -al que se'l considera ya com a una llengua estranya dins del conjunt de l'Occitania-, que com nosatros podrem comprovar, presenta una originalitat verdaderament molt notable. Igualment, pareix que el Catala, -el lliterari, al menys-, es mes accesible directament a un occitofon mijà, al llanguedocia, que certs parlars gascons, com ho son els de les Landes i dels Pirineus. Per atra banda, tota classificacio es arbitraria i depen dels criteris escollits.

Tot resulta molt mes senzill, tot ve a ser mes facil, per consegüent, si s'inscriu al Catala, com nosatros ho efectuem, dins d'un conjunt occitarroma, de manera mes flexible i intermediari, per definicio, entre el galorroma propiament  dit, es dir, el frances actual, la langue d'oc, i l'iberorroma -espanyol, portugues  principalment- (gallec, lleones, aragones, valencià, mallorqui). Sent aixina el nortoccita el complex dialectal mes celtisat, el grup Catala i gasco, el mes iberisat, i l'occita mig, ocupa, en si, com el seu nom indica, una posicio intermija".

Pgs. 467-468.

No estaria mal que el senyor Bec es pegara una volteta per les terres espanyoles i coneixeria encara millor totes les realitats llingüistiques neollatines, que conviuen en la llar espanyola.

Roger Barthe: "L'opinio, al nostre parer, mes decisiva es la de Pompeu Fabra. L'illustre restaurador del Catala s'interessava, de molt de prop, pel treball mampres per Lluis Alibert en pro de la Llengua Occitana".

Fon ponent en el I Congrés de Llengua Valenciana, en Elig (1985) i tambe en el I Congrés de Filología Balear, en Mallorca (1993). Ha publicat numerosos articuls en periodics i revistes.