|
Titul: "Doctrina
sobre la llengua valenciana".
descarregar
este llibre en archiu pdf
Doctrina
sobre la llengua valenciana
INDEX
Nota
de la present edicio de Valencian.org: En
el llibre, quan es referix a l’institucio “l’Academia Valenciana”,
“Academia” o “la nostra Academia”, es tracta sempre de la Real
Academia de Cultura Valenciana, entitat publica fundada en 1915. Tinga en
conte el llector que en l’any de publicacio d’este llibre, 1992,
encara ni es besllumenava l’aparicio
de la tristement catalanista “Academia Valenciana de la Llengua” (AVL),
creada pel PP i el PSOE en l’any 2002.
I- INTRODUCCIO Se propaguen molts errors,
tonteries i falsetats, en relacio a la llengua, cultura i historia de
nostra patria valenciana; mentires que, a força de repetir-les, a la fi
es presenten com a dogmes irreformables o "veritats cientifiques"
que s’han d’acceptar com a tals, baix pena de ser tenguts per
ignorants o incults. Afortunadament ya son un monto
els valencians estudiosos, que han escomençat a investigar eixos
problemes i s’han donat conte del tracte injust que, per certs elements
–alguns, per desgracia, de nostra casa- fa temps s’està donant a la
llengua i han oferit el fruit dels seus treballs en escrits molt valiosos,
que posen en son punt la veritat sobre les qüestions enumerades, i nomes
falta donar-los a coneixer per a que, els valencians amants de lo seu,
coneguen les raons de la seua identitat i sapien defendre-la. Mes, com a molts els resulta
dificil estar al dia en estos temes, per no saber a on acodir a
informar-se, i ad atres els falta el temps per a documentar-se, s’ha
cregut convenient redactar est ideari o repertori de les principals idees
o raons que fonamenten l’existencia, autoctonia i independencia de la
llengua valenciana, indicant al mateix temps els llocs a on poden trobar
unes explicacions mes amplies sobre els temes aci tractats. Eixe es l’objecte
d’este opuscul. No s’assusten els catalanistes
pel contingut d’esta doctrineta. Nosatres, els valencians, no som
"nazis", i, al defendre nostra llengua, no confondrém els
conceptes de llengua i cultura, raça o nacio, ni tergiversarém
l’historia, per a incorporar pobles veïns a "milenaris" països
valencians; no, per a alabar la nostra llengua, no robem els classics d’atres
països; ni exposarém els nostres principis llingüistics com dogmes de
fe inamovibles, fonamentats en la pura autoritat d’algun sant de la
filologia; ni farem us del terrorisme intelectual, dient-los ignorants,
incults i descalificats com a filolecs, als qui no pensen com nosatres;
ni, en un inmobilisme tancat, direm que ho tenim tot clar, i que lo nostre
es lo "cientific"; ni per gojar d’una Real Academia de Cultura
Valenciana, que l’Institut d’Estudis Catalans en Barcelona, obligarem
a ningun païs veï a que adopte la nostra normalisacio llingüistica en
l’administracio i en l’ensenyança; ni faltarém al respecte a les
atres modalitats llingüistiques en nom d’una, actualment inexistent,
"unitat de la llengua", imposant-les la nostra, sacrificant-les
i somenten-les ad ella. Tot lo contrari: nos llimitarém a una simple i
breu exposicio dels nostres punts de vista llingüistics. Bibliografia: Ramos, Vicente. Pancatalanismo
entre Valencianos. Valencia, 1978. San Valero, Julián. El Pueblo
del Reino de Valencia. Ed. Del Senia al Segura. Valencia, 1987. Simó Santonja, Vicente L. ¿Valenciano
o Catalán? Centro de Cultura Valenciana, Valencia, 1979. Ubieto Arteta, Antonio. Orígenes
del Reino de Valencia. Zaragoza, 1981. II- EL NOM DE LA LLENGUA Diuen alguns que la
llengua que parlem els valencians es la catalana. El valencià, segons
ells, "es el modo de parlar el catala en Valencia: valencià, balear
i català son una sola i unica llengua en modalitats diferents; tots els
romanistes consideren el valencià com una modalitat del catala". Al contrari, La llengua que parlen els
valencians se denomina justament valenciana. Per prescripcio o conciencia
llingüistica. El poble valencià sempre ha cregut i creu que parla una
llengua, pareguda al catala, pero distinta. Donen fe d'eixa arraigada
creencia tambe tots els tratadistes pro-catalans (p.e., Sanchis Guarner,
Germa Colon, etc). Pel testimoni dels escritors
valencians. El valencià ha rebut en el transcurs del temps, des de son
orige, la denominacio de "llengua valenciana". Hui en dia a
ningun valencià-parlant, si no està manipulat, se li ocorrix dir que
parla en catala; i aixina ha segut en tots els temps. En el sigle XIV els
escritors valencians, encara que editaren els seus llibres en Barcelona, a
la llengua en que escrivien li dien "llengua valenciana" o
afirmaven que escrivien en "estil de valenciana prosa". Per a
mostra bastarà citar el testimoni d'alguns escritors. De sobra es conegut
el que dona Bonifaci Ferrer en el colofo de la Biblia valenciana, i que
s'ha intentat borrar. Ad este testimoni tan valios, podem afegir el
d'Antoni Canals (1354-1418) en el prolec de la seua obra el Valeri
Maxim, a on diu "tret en nostra lengua materna valenciana aixi
com he pogut, jatssesia que atres l'hagen tret en lengua catalana"
(1395); Joanot Martorell, l'autor de la famosa novela valenciana Tirant
lo Blanch, diu que escriu en "vulgar valencià". Entre els
escritors naixcuts fora del Regne podem citar a Frai Francesc Eixemenis,
Joan Amiguet, Joan Bonlabi, etc. El valencià no es una modalitat
o dialecte del catala. Actualment valencià i catala son dos llengües
distintes, com se provarà mes avant. El fet de que algun o alguns
filolecs romanistes encloguen el valencià dins de l'area del catala, no
lo s'ha de donar ningun valor definitiu o cientific. Suposant que el valencià haja
segut un dialecte del catala -cosa que neguem rotundament- no hi ha cap
llei llingüistica que impedixca a un dialecte convertir-se en llengua de
cultura, si les circumstancies li son favorables. La qualitat de dialecte,
no es un estigma etern. Va haver un llarc temps en que tots els sabis
romanistes dien que el catala era un dialecte del provençal: ho dien
Frederic Diaz, fundador de la filologia romanica, Meyer-Lübke (fins l'any
1926), Mila i Fontanals, Mossen Antoni Mª Alcover, Schultz-Gora, Henry
Bourciez, i antigament el mateix Dante. Si despres els romanistes han
canviat de pareixer, vol dir que lo que ells diuen no es dogma de fe. Ho diuen els mateixos romanistes. W. Meyer-Lübke, al traçar els llimts i classificacio del romanic, diu que se basa en determinacions prou arbitraries per a traçar un quadro de conjunt i sistematic: "no olvidando sin embargo, que tal clasificación persigue principalment fines prácticos, y que carece de sólida fundamentación científica". Bibliografia: Almiñana, Josep. El Crit de
la Llengua. Edicions Valencia 2.000. Valencia, 1981. Castello, J. Ángeles. Fundamentacio
Metodologica de la Llengua Valenciana. Volum 5 de la serie filologica
de la Real Academia de Cultura Valenciana. Valencia, 1990. Fullana, Lluis. Discurs
d'ingres en l'Academia de la Llengua Espanyola. 11 octubre, 1928. Meyer-Lübke, W. Lingüistica
Románica. Madrid, 1926. Publicaciones de la Revista de Filología
Española, pag. 50.
III- EL VALENCIÀ, LLENGUA AUTOCTONA Diuen alguns que "la llengua
valenciana la van portar els catalans que vingueren a Valencia en les
tropes del rei En Jaume o en les repoblacions posteriors": segons
ells, "ans de la conquista, els musulmans nomes parlaven arap".
Ho fonamenten en que els conquistadors no trobaren mossaraps i que no està
demostrat que els musulmans parlaren romanç. Al contrari de lo que diuen
alguns, una llengua romanica -el prevalencià- era parlada en Valencia ans
de la conquista del Rei En Jaume, tant pels mossaraps com pels musulmans,
i per tant el valencià es una llengua autoctona, derivada directament del
llati, sobre un subtrat iberic, evolucionada a traves del temps, per les
lleis fonetiques i per l'influencia i aportacions del pobles i cultures -germaniques,
araps, aragoneses, catalanes, castellanes...- en les que ha estat en
contacte. Existencia d'un romanç valencià
prejaumi. Ho documenten, tant des del punt de mira historic com filologic,
els historiadors, Ribera, Levi Provençal, Sánchez Albornoz, Ubieto, i la
recent tesis doctoral del professor Penyarroja, en la seua abrumadora
toponimia i antroponimia prejaumina. Els musulmans coneixen l'aljamiat o
romanç del cristians, en la cual, diu Jaume Roig, en el sigle XV, que
escrivia el seu llibre El Spill (sera en romanç -...sl pla
teixides-, del algemia -dels de Paterna- Torrent, Soterna). Les aljamies
eren parlars dels moros del pobles citats. Bibliografia: CABANES, Mª Dolores. Geografia
i Repoblacio. Alacant, 1984. FERRER I NAVARRO, R. La
Repoblacio del Reine de Valencia vista a traves del Llibre del Repartiment.
Anales de la Academia de Cultura Valenciana, 1984. PENYARROJA, L. Orige i
formacio de la Llengua Valenciana. Serie filologica de l'Academia de
Cultura Valenciana, num. 1, 1986.
--------- El Mozárabe de
Valencia. Gredos, 1989. Revista de Filologia de
l'Academia de Cultura Valenciana, num. 4, (1989); COSTA I CATALA, J. V. "El
valencià, llengua viva"; GÓMEZ BAYARRI, J. V. "El
valenciano una habla romance medieval". RIBERA, Julián. De historia
Arábigo-Valenciana. Centro de Cultura Valenciana, Valencia, 1925. IV- EL VALENCIÀ, LLENGUA, NO DIALECTE Diuen alguns
que "el valencià no es llengua, sino un dialecte". La rao seria
per dependre o ser una variant d'una atra llengua, en este cas del catala. Al contrari,
el valencià es una llengua independent, que no necesita de ninguna atra
per a expressar-se en tots els nivells: ha segut "llengua" des
dels seus principis i actualment no es variant de ninguna atra llengua. El parlar d'un poble no adquirix
la categoria de "llengua" perque ho diguen o no els filolecs
(del catala fins a principis d'este sigle per raons socio-llingüistiques,
i per elles, el valencià, ho ha segut sempre i ho es actualment). Lo que li dona a la llengua d'un
poble el ranc de "llengua-tipo" es el ser elegida com a mig de
comunicacio cultural, acceptat en el mon de la cultura, de la politica i
dels negocis. Unes vegades conseguix eixe objectiu per un fet lliterari
transcendental, com en Alemania la publicacio de la Biblia de Luter, en
Italia, la publicacio de les obres de Dant; atres vegades el factor
decisiu es la proximitat a la cort, o al poder economic, com en Anglaterra
per al dialecte de Sur, i en França per al dialecte de l'Illa de França.
En Valencia es reunixen tots els
factors al mateix temps: l'establiment de la cort de rei En Jaume en
Valencia; l'us del valencià per la cancilleria i l'administracio;
l'hegemonia economica de Valencia entre totes les ciutats de la Corona
d'Arago; i el fet lliterari, que comença per la publicacio en llengua
vernacula dels Furs i de la Cronica de Rei En Jaume, i culmina en
l'esplenderosa floracio dels escritors de Valencia -"nostres classics"-,
que produixen una edat d'or de la lliteratura valenciana de la qual en va
intentarà apropiar-se la lliteratura catalana, perque els classics son de
per açi, i tots diuen (com si sapierem lo que algun dia havia de passar
en el nostre temps), que escriuen en "llengua valenciana". El
valencià es des d'aquells temps la "llengua tipo", en una gran
influencia en els pobles veïns, els quals deprenen a escriure en els
autors valencians, i de fet ho escriuen en valencià antic, o depenen
d'ell. La llengua valenciana des
d'aquells temps ha seguit usant-se lliterariament, en totes les epoques,
en mes o menys fortuna, en l'evolucio natural de tota llengua viva, i ha
arribat fins a nosatres, gojant de vocabularis i gramatiques propies. I ha
segut reconeguda com llengua per multitut d'escritors i documents oficials.
Baste citar a Cervantes, qui lloa la seua dolçor, al parlar del nostre Tirant
lo Blanch; Juan de Valdés, qui en son Diálogo de la Lengua
conta al valencià com una "de las cuatro maneras de lenguas que
oy (sic) se hablan" en Espanya. La categoria de llengua o idioma
li ha segut reconeguda al valencià per la Constitucio Espanyola i
l'Estatut d'Autonomia de la nostra Comunitat. I encara que per
l’omnipresencia del catalanisme en totes les esferes de decisio, no
s'haja tengut en conte al corregir el Diccionari de la "Academia de
la Lengua Española" ésta va reconeixer al valencià la categoria de
llengua i ho va publicar oficialment en 1959. La cosa quedarà definitivament
aclarida quan en el capitul següent quede clar que el valencià no es
dialecte del catala. Bibliografia: Boletín de la Real Academia Española,
Septiembre-Diciembre de 1959, tomo XXXIX, cuaderno CVIII, pág.
494. LANUZA ORTUÑO, Chimo. Valencià.
¿Llengua o Dialecte?. Lo Rat Penat. Valencia, 1983. VALDÉS , Juan de. Diálogo de
la Lengua. Clásicos Castellanos, Espasa Calpe, S.A. Madrid. Colección
Austral, pág. 31.
V- EL VALENCIÀ NO ES DIALECTE O VARIETAT DEL CATALA Diuen que el
valencià es un dialecte, varietat o variant del catala per que s'entenen
mutuament de manera perfecta els usuaris del dos idiomes, se pareixen molt
i tenen la mateixa estructura gramatical. Pel contrari, si
eixos arguments foren valits podriem dir igualment que el catala es un
dialecte del valencià. La llengua valenciana es ben diferent de la
catalana, com pot comprovar qualsevol que l'estudie en la parla viva del
poble; no solament diferix evidentment en la fonetica, sino en punts molt
notables de morfologia i sintaxis, com tambe en el vocabulari, podent
ensenyar una gramatica i un diccionari propi i independent del catala. La mutua inteligibilitat. Neguem
que siga tan facil d'entendre el catala per a la majoria dels valencians,
i, passant al llenguage escrit, vejam lo que escriu sobre este criteri el
filolec i llingüiste Enric Wulff: "La mutua comprensio no basta
per a definir un dialecte, per quant aquella pot donar-se tambe entre
parlants de llengua distinta, pero emparentada; del mateix modo pot ser
simplement escrita i no oral, per la referencia a una forma escrita
comuna"; lo qual té una gran aplicacio a les relacions entre el
valencià i el catala, tant diferents foneticament, pero que poden no
pareixer-ho si s'adopta una ortografia arcaïsant, com la catalana, que
amaga les diferencies fonetiques, encara que siguen tan grans (Per
eixemple, el catala escriuen "forner", pero pronuncien furné). Que les dos llengües, valencià
i catala se pareguen molt, no té res de particular tractan-se de dos
llengües filles occitanes: el provençal, el llemosi, etc., i el
portugues en el castella. En quant a l'igualtat d'estructura de les dos llengües, en la que en tan poca rao i en tanta insistencia se fonamenta algun que atre filolec interessat en negar l'existencia de la llengua valenciana, hi hauria molt que dir. Resumirém: Que es pot dir de totes les llengües
romantiques que, al derivar-se del llati, ho han fet de modo paregut, i
per tant tenen la mateixa estructura. Eixe argument no val res. Lo que ha diversificat les llengües neollatines ha segut la distinta evolucio fonetica: la diferent pronunciacio de les mateixes paraules d'orige llati. I en este punt, la diferencia de pronunciacio entre Barcelona i Valencia es garrafal. Aixina ho reconeix l'insigne escritor Josep Pla, premi de les lletres catalanes qui, en un articul titulat "Direccio Lisboa", diu textualment: "Els llingüistes tenen rao; tots els dialectes neollatins situats des del Loira fins l'Algarve i els ultims caps de Sicilia, tenen la mateixa construccio. El que les ha diferenciades és la fonetica. És la fonetica el que crea (en llenguatges que tenen la mateixa arrel, en aquestes el llati) la inintel.ligibilitat que en definitiva és total". Se sol dir tambe que valencià i catala tenen la mateixa gramatica, en lo que enganyen als profans, perque per a demostrar-ho presenten como a uniques diferencies tres o quatre diferencies sense importancia, callant-se les mes importants, en morfologia, sintaxis i vocabulari, lo qual o es ignorancia o mala fe. Acabarém en unes poques paraules d'un escritor imparcial, En Salvador de Madariaga: "Valencia no quiere ser otra cosa que Valencia. Su lengua difiere lo bastante para poder permitirse gramática y vocabulario propios, si sus literatos quisieran construírselos". Aço es precisament lo que s'està
fent baix els auspicis de la Real Academia de Cultura Valenciana. Bibliografia:
--------- Valencià i Catala
comparats. Volum 4, de la serie filologica de la Real Academia de
Cultura Valenciana (1989). MADARIAGA, Salvador de. España,
pág. 186 PLA, Josep. Obres completes. Volum
28.
VI- L' UNITAT DE LA LLENGUA Diuen alguns que
el valencians podem fer un gran pacte cultural, pero sempre salvant "l'unitat
de la llengua" (la catalana, naturalment, ¿no?). Ells donen com a
cosa certa que el valencià, al qual mai diuen "llengua
valenciana", junt en el mallorqui i el catala, integren una mateixa
llengua: la catalana. (Segons ells, el valencià es pot parlar, pero no
escriure). Escriure s'ha de fer "sota" la codificacio llingüistica
de l'Institut d'Estudis Catalans: aixo es lo "cientific": tot lo
demes que parlem, o es dialectal, o vicios. En quant a l'ortografia, no
mes val la del mateix Institut, pero baix el camuflage de "Les Normes
de Castello". Els que volen una codificacio propia del valencià, son
uns secessionistes, perque van contra la "indubtable unitat de la
llengua catalana" comprensiva de la valenciana. Pel contrari, Primer:
No hi ha possibilitat d'un pacte cultural entre el valencià i el catala;
com no l'hi ha entre catala i castellà, perque son dos llengües
distintes. El propondre un pacte d'eixa naturalea, respectant l'unitat de
la llengua catalana, vol dir que continuarém en una normativa estranya i
sense respectar l'autoritat de la nostra Real Academia de Cultura
Valenciana. Segon:
El valencià no es part integrant de la llengua catalana. La llengua de
Valencia es diferent de la catalana, tant parlada com normalisada a base
de la de Barcelona. El valencià es mes clar i mes dolç. El valencià,
com el catala, es un dialecte paregut als atres dialectes occitans: gasco,
languedocia, provençal, catala, valdense, auvernes, llemosi: ningu dels
quals es dialecte d'un atre del grup. Tercer:
Si en algun temps va existir certa unitat d'escritura entre el valencià i
el catala, va ser en temps antics, quan els catalans se regien per
l'hegemonia del valencià, influencia del valencià antic, que es
manifesta encara en arcaismes catalans actuals que la llengua valenciana,
mes agil, ha superat en la seua propia evolucio de llengua viva. Quart:
Quan se parla de normalisar el valencià "amb les normes de Castello",
no se es sincer, ni la proposta es pot admetre, perque no son correctes.
No se parla en sinceritat, perque eixes normes ningu les observa fidelment;
lo que es vol es seguir en les de l'Institut i, a costa de les de Castello,
introduir tota la codificacio llingüistica catalana, les nomenades
"normes de Castello", com vorem mes avant, estan malfetes, i en
elles mateixes se diu que s'han de corregir per les "novelles
generacions". El principal defecte que tenen es no respondre a la
fonetica valenciana, i unes mateixes normes ortografiques per a dos llengües
foneticament distintes, com dien en son temps els filolecs de Barcelona,
son contra natura. L'Ortografia es fa per a representar be els sons
de cada llengua, i la de l'Institut, no expressa be la fonetica
valenciana. Quint:
Actualment no es pot parlar de secessionisme, perque no es pot
escindir lo que naturalment està ya separat de fet. Les dos llengües,
com diu el Pare Fullana, han evolucionat separadament (en fonetica,
morfologia i vocabulari), com dos rames d'un mateix arbre: el llati. A vore qui dira que es valencià "cientific" la següent frase catalana que posem per eixemple: "aviat veurem el que ha
esdevingut a Valencia amb l'assemblea que ha estat acomiadada avui darrera
la cloenda que ha estat desenvolupada de bon jorn fins al cap vespre,
malgrat que homes i joves no han estat molt nombrosos per venir-hi". Bibliografia: BORONAT GISBERT, Josep. Pomell
de Valencianitat. A.D.I.A. Alacant, 1987. GUINOT GALÁN, Josep Mª. Les
normes "del 32" i l'Unitat de la LLengua. Conferencia
en "Lo Rat Penat". Valencia, 1983.
VII- LA LLENGUA DELS VALENCIANS Diuen alguns: ¿a
on està la llengua valenciana?, no existix com a tal, perque lo que el
poble valencià parla no es una llengua sino un dialecte del catala,
degenerat, ple de castellanismes i vulgarismes: no aprofita mes que com a
llengua coloquial: la llengua valenciana culta es el catala, normalisat,
es el catala el que deu prevaldre com a llengua estandar, per les raons
següents: La llengua fon duta a Valencia
des de Catalunya pels conquistadors cristians. El Principat de Catalunya es mes
extens, el mes poblat i fort de tots els països que parlen "la
llengua". La Renaixença de "la
llengua" tingue orige en Catalunya, a on ha triumfat plenament. La denominacio cientifica, en la
que es conegut el valencià, es la de "llengua catalana". La llengua que es parla en Valencia està degenerada, es un patois, ple d'arcaismes, castellanismes i vulgarismes, i per a escriure-la "cientificament" hi ha que acudir al catala normalisat per l'Institut, en algunes chicotetes concessions dialectals. Al contrari, lo cert es que la "llengua" valenciana no es el catala normalisat per l'Institut, ni eixe llenguage hibrit, mitat valencià i mitat catala, que han inventat ultimament i que, contra la voluntat del poble, s'està imponent pels que ara manen. La llengua valenciana es la
llengua viva del poble, la qual deu ser tutelada per l'Academia
Valenciana, per a que se presente en tota dignitat i esplendor, lliure de
vulgarismes, castellanismes i catalanismes innecessaris. Examinem els
arguments aduits, que no proven res. La llengua no fon duta pels
conquistadors catalans, perque en Valencia ya es parlava un romanç. Els
catalans que vingueren eren pocs en numero en relacio a la poblacio
autoctona i foren absorbits per ésta llingüisticament. El que un poble siga mes gran no
es motiu per a anular el llenguage d'un atre adjacent mes chicotet. Suponent que la renaixença del
catala fora anterior a la del valencià, cosa que no es certa, primer se
va "crear" la llengua valenciana que la catalana, i va tindre el
seu sigle d'or, i actualment ningu li pot negar el dret de ser cultivada a
tots els nivells. La classificacio de
"catalana" per a la llengua valenciana per alguns filolecs, està
errada, es arbitraria i sense fonament cientific, com ho diu clarament el
eminent romaniste Meyer Lübke, al que ya hem citat, i no partix d'un
coneiximent directe de la fonetica o llenguage viu del poble valencià,
sino d'expresions de llibres que se van copiant i repetint-se sense
devallar al poble valencià per a vore com parla. Si es tracta de vulgarismes i
castellanismes, el que estiga sense pecat, que tire la primera pedra.
Tambe els catalans en tenen, com, "pues, despues, entonces",
masculins d'oficis en A (socialista, maquinista, per socialiste o
maquiniste); noms castellanisats en ESA en conte del classic EA (bellesa,
per bellea, peresa, perea), i paraules com "toro, mançana, la
mesa, la tarde, etc.". Els parlants cults i el mon lliterari ya
eviten estes taques del llenguage. De la depuracio del valencià ya
s'encarregarà la nostra Academia. Per atra part, ¿com se van originar
les llengües neollatines, mes que parlant malament el llati? Si no havera
segut aixina encara estariem tots parlant llati. Preferim parlar el dolç
i mal valencià de nostres pares, a l'aspre i mal catala de Barcelona, o
al llenguage artificial i arcaisat de Pompeu Fabra. El poble es l'amo de
la llengua, i no se li deu impondre una llengua de laboratori. A on nos
pareix que el poble introduix un abus, a lo millor no hi ha mes que un
acert genial.
Bibliografia: CREMADES MARCO, F. DE BORJA. La
Llengua Valenciana, en perill. Grup d'Accio Valencianista. Valencia,
1982. GUINOT GALÁN, Josep Mª. La
Llengua Valenciana, hui. Academia de Cultura Valenciana. Serie Filologica,
num 3. Valencia, 1988.
VIII- LLEGITIMITAT DE LA LLENGUA VALENCIANA Alguns diuen la llengua valenciana legalment es la catalana, encara que se li diga la "nostra llengua" o "la llengua dels valencians" per a no ferir l'amor propi dels valencians, perque la "llengua" valenciana per a ells no existix, sino que es un dialecte del catala, al que per ells, éste, mes cult i "cientific", deu supeditar-se. Assumida esta doctrina per un
sector predominant en l'Universitat Lliteraria de Valencia i per
l’actual Conselleria de Cultura de la Generalitat, esta ignora la
llengua valenciana, quan devia respectar-la i potenciar-la, com es son
deure, i ha introduit fraudulentament en son lloc, en l'ensenyança, en el
mon oficial i en la televisio, la normativa catalana mes escandalosa o
eixa atra llengua que s'han inventat, mig valenciana i mig catalana, baix
l'engany de les "normes ortografiques de Castello", que no
observa ningu integrament, Pel contrari,
la
llengua que té valor legal en la Comunitat Valenciana, no es catalana, ni
el valencià empeltat de catala, per la que parla el poble valencià, la
llengua vernacula, la qual ha segut reconeguda com a llengua oficial, junt
al castella, per la llegislacio de l'Estat espanyol, tant per la
Constitucio, com per l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana. Lo
que deu fer l'Administracio, i no fa, es defendre-la i promoure-la, en lo
que siga de sa incumbencia, deixant a la Academia, com fan tots els països
civilisats, la missio de dignificar-la i tutelar-la en tots els nivells
culturals. En cap lloc eixa missio es de l'Universitat, ni dels partits
politics. Encara que el valencià fora un
dialecte del catala, que no ho es, tindria el dret, com totes les llengües
vernacules o dialectes, a erigir-se en llengua, i a ser usat en tots els
nivells de cultura. Eixe dret pertany a lo que ara diuen "els drets
de l'home", proclamat per l'Unesco i reconegut oficialment pel govern
espanyol, i val per a totes les variants idiomatiques d'Espanya.
ACORT DE L'UNESCO DE 1954: La llengua materna es el
mig natural d'expressio d'una persona; i una de les seues primeres
necessitats es desenrollar al maxim la seua aptitut per a expressar-se. Tots els alumnes han de començar
els seus cursos escolars en la llengua materna No existix res en l'estructura
d'una llengua que impedixca convertir-se en un vehicul de civilisacio
moderna. Si la llengua materna resulta
adecuada, en tots els aspectes, per a servir de vehicul d'instruccio en
les Universitats i establiments d'ensenyança, es precis utilisar-la com a
tal.
UNESCO 1962: "En resum, l'extermini d'una cultura i d'un poble son
una mateixa cosa."
CONVENCIO RELATIVA A LA LLUITA CONTRA LA DISCRIMINACIO EN
L'ESFERA DE L'ENSENYANÇA UNESCO 1960: Art. 5, apartat 1. c) S'ha de reconeixer als membres de les minories
nacionals el dret a eixercir les activitats docents que son propies,
entre elles, la d'establir i mantindre escoles i, segons la politica de
cada Estat en materia d'educacio, utilisar i ensenyar el seu propi
idioma.
Apartat 2. Els Estats, parts integrants de la present Convencio, es comprometen a pendre totes les dispocicions que calguen per a garantir l'aplicacio dels principis enunciats en l'Apartat 1 d'est articul. (Espanya deposità l'Instrument d'Acceptacio, el dia 30 d'agost de 1969. El text de la Convencio fon publicat en el Bolleti Oficial de l'Estat del dia 1 de novembre de 1969). Sense comentaris. Bibliografia: Bolleti Oficial de l'Estat. 1
de Novembre de 1969. Constitucio de l'Estat Espanyol. Estatut de la Comunitat
Autonomica Valenciana. IX- LES NORMES ORTOGRAFIQUES DE 1932 Alguns diuen que
el valencià s'ha de normalisar segons les normes de Castello, perque son
estes les que van adoptar els escritors valencians en un acort de l'any
1932, i en elles s'ha vengut escrivint durant mes de cinquanta anys, i
aixo ha contribuit a l'unificacio de l'ortografia valenciana, acabant en
l'anarquia que reinava en este punt. Per atra part una reforma de
l'ortografia s'hauria de fer en un acort molt ample i no per decisio
unilateral de l'Academia de Cultura Valenciana. Pel contrari, les
"normes" ortografiques de Castello de 1932, de ninguna manera
poden ser preses com a base de la normalisaco de la llengua valenciana,
perque, si be van conseguir dita unitat ortografica, la van establir en
fals i en gran perjuï per a la llengua valenciana, perque serviren per a
la definitiva introduccio del catalanisme en la llengua valenciana i
contenten molts defectes, buits i incongruencies. Les "normes de Castello"
son les mateixes de l'Institut d'Estudis Catalans i, segons confessio del
filolec catala G. Colon, el seu unic merit ha segut que "han
esdevingut avui un simbol de la unitat de la llengua catalana",
perque "practicament eren les de l'Institut" en alguns
desafortunats retocs (com el "boldro del paragraf 13, sobre la CH en
frances, i la TX i TJ en catala"), que el profesor mencionat atribuix
a les ganes de figurar d'aquells senyors, els quals, llevat d'un d'ells,
no tenien "esment de filologia". Es varen dedicar a
arreplegar firmes d'entitats i persones, sense cap estudi ni discussio. Les bases de Castello pretenien
solament unificar l'ortografia. ¿Cóm se pot construir sobre ells tota
una codificacio llingüistica?. Les bases de Castello tenien un valor
provisional. En el preambul de les mateixes se reconeix que segurament son
imperfectes i que a les "novelles generacions" correspondra son
perfeccionament i millorament: que es precisament lo que ha fet l'Academia. Entre els molts defectes que
tenen dites normes, els principals son: un excessiu etimologisme, anar en
contra de l'ortografia, tan tradicional, dels nostres classics, en molts
punts, i el desconeiximent de la fonetica valenciana. Donarém algun
detall: Consonants finals de paraula en
B, D i G en conte de P, T i C (verb, verd, amarg, que en valencià se pronuncien,
verp, vert, amarc, respectivament).
Supressio de H final dels noms propis acabats en C: Domenec, Vic, Blanc (per
Domenech, Vich, Blanch).
Canvi de la Y grega final per la I llatina en la mateixa posicio final:
Alcoi, Llombai. Escriure en la mateixa X la CH de chiquet (xiquet) que la de Xativa (Xativa). Escriure en TX la CH valenciana;
Betxi. Geminacio de la L (L·L) segons
l'etimologia llatina, quan en valencià eixa duplicacio no existix: col·locacio,
col·lateral. Agrupacions de consonants que no
existixen en valencià: TM (setmana), MPT (compte), TN (conta), TL (guatla),
TLL (espatlla), TZ (normalitzar), TJ/TG (desitjar/estatge). Supressio de les consonants
valencianes de sempre: la Y grega o consonant i la CH; les dos usades pels
classics. Contindre atres errors de base
morfologica, com la autorisacio de AMB per AB o EN. No fem carrec a les
"normes" de Castello d'atres usos no valencians que s'han
introduit en son nom, en la morfologia i en la sintaxis, perque eixos
abusos no tenen la culpa "les normes". Bibliografia: ADLERT NOGUEROL, Miquel. En
defensa de la Llengua Valenciana. Valencia, 1977. COLÓN, Germán. Discurs en
l'homenatge a Pompeu Fabra i als cinquanta anys de les Normes de Castelló
de la Plana. Universitat de Barcelona, 5 d'octubre de 1982. FULLANA MIRA, Lluis. Vocabulari
ortografic valencià-castellà. Introduccio. Grup d'Accio
Valencianista, 1979.
X- L'ORTOGRAFIA DE L'ACADEMIA Alguns diuen que
no s'ha d'admetre l'ortografia de l'Academia de Cultura Valenciana: perque la Conselleria d'Educacio
i Cultura de la Generalitat, el 30 de juliol de 1983, va anunciar que en
materia d'ensenyança del valencià, tots els centres baix la seua
jurisdiccio deurien usar els textos per ella aprovats que "se han
elaborado sobre las 'normas de Castellón'"; perque les normes de
l'Academia s'han adoptat contra la voluntat de molts i sense l'ample
consens en que s'han de fer estes innovacions, i Pel contrari, l'ortografia que s'ha d'adoptar per a la llengua valenciana es la de l'Academia de Cultura Valenciana, i no la de l'Institut d'Estudis Catalans, encara que porte el nom de "les normes de Castello". Les raons son les
següents: La Real Academia de Cultura
Valenciana, es la maxima autoritat en materia de llengua valenciana,
aixina com ho son les respectives academies per al gallec, vasc, catala o
castellà. No es qüestio d'anar canviant d'ortografia cada vegada que
canvia el color politic del titular de la Conselleria de Cultura i
Educacio. La reforma ortografica l'ha feta
la seccio de Llengua i Lliteratura de l'Academia, en la participacio de
competents colaboradors. S'intenta per tots els mijos
desprestigiar l'Academia de Cultura Valenciana, pero es treball inutil,
perque a mes de la legalitat de la seua fundacio i funcionament, basta
vore el numero i la qualitat dels personages que en ella han figurat i la
cantitat de publicacions cientifiques i lliteraries que ha publicat en
setanta cinc anys de funcionament, per a donar-se conte de la seua
respectabilitat. La publicacio de les normes
ortografiques valencianes es va fer despres d'un estudi de l'ortografia
tradicional, i ha tengut un ample consens, mes del que van tindre les
normes de Castello. Ademes de les noucentes firmes qualificades entregades
al notari de Massamagrell en l'acte solemne d'adhesio a dites normes, en
el monasteri de Santa Maria del Puig (abril de 1981), se presentaren cent
deu mil firmes, cotejades davant notari, depositades en el
Banc de
Santander (Referencia del acte en LAS PROVINCIAS de Valencia [8-3-81] i en
La Verdad d'Alacant [10-3-81]). Ademes, les normes de l'Academia foren ben estudiades i fonamentades, com consta en el dossier publicat per l'Academia (Documentacio formal de l'ortografia de la llengua valenciana). Dites normes foren estudiades i llaugerament tocades en una reunio que el dia 5 d'abril de 1982 tingueren les associacions i entitats culturals valencianes mes representatives, convocades per la Conselleria d'Educacio de la Generalitat Valenciana, i posteriorment publicades per la Secretaria Tecnica de la mateixa Conselleria. Les normes d'el Puig no trenquen la tradicio, si les de Castello, com hem dit en el capitul precedent, al parlar, de la CH, de la Y grega i de les consonants finals. L'Academia s'ha decidit en tots
els punts consultant els classics i les normatives anteriors, i procurant
que la normativa seua reflecte lo mes possible la llengua valenciana
parlada, tenint en conte les realitats llingüistiques i la tradicio. En
realitat es que per a escriure be no tenim necessitat d'acudir a la
normativa catalana, nos sobra en la nostra, en la de la Real Academia de
Cultura Valenciana. Bibliografia: Real Academia de Cultura
Valenciana. Documentacio formal de l'ortografia de la llengua
valenciana. Valencia, 1981. Catalec de Publicacions. 1915-1990.
75 Aniversari.
|
